En aquests últims dies m’he trobat un parell de vegades amb una situació estranya. Amb la persona que de manera fortuïta m’he creuat, en veure’m en la distància i apropar-nos en el caminar s’ha vist obligada a abaixar la mirada fent-se la distreta en aquella gestió de la sincronia espai-temps incòmoda. Després, més tard, rumiant sobre aquell individu he estat capaç de ser conscient que no li dec res, que no li he fet res i que no té cap motiu per retirar-me la salutació clavant els seus ulls a les puntes dels seus peus i això m’ha fet pensar una estona sobre el comportament de la gent que es veu obligada a abaixar la mirada. Segur que aquesta feblesa actitudinal respon a emocions interiors que en molts casos deuen tenir que veure amb paranoies individuals que deuen venir de sentiments de culpa, complexos d’inferioritat, enveges o, en el pitjor dels casos, per rancúnies de ferides no tancades. Abaixar la mirada vol dir no voler compartir amb aquella persona res, ni tan sols una salutació. De vegades fins i tot el moment genera tanta tensió que al final i fent un esforç acabem per aixecar els ulls i fer veure que anàvem distrets i que finalment sí que ens hem vist i sí que ens hem saludat i volem saber de nosaltres. Això encara és pitjor perquè a tots els motius abans exposats s’afegeix la covardia de no poder mantenir la primera decisió, s’afegeix o la manca de criteri o la manca de personalitat o les dues coses alhora.
Abaixar la mirada ha de ser una decisió ferma i diria que després de seqüenciar-la dues vegades amb la mateixa persona ha de ser per sempre un símbol d’identitat i coherència. Si no volem saludar algú després de creuar-nos dues vegades amb ell i baixem la mirada hem de ser valents i congruents i a partir d’aquell moment situar aquella persona en la llista de coneguts no saludats. Això és el que faig jo però al revés. Quan algú m’abaixa la mirada sense motius aparents dues vegades consecutives passa a la meva llarga llista de coneguts, però també a la curta llista de coneguts no saludats.
Necessito que aquests paràsits em deixin en pau i millor que no em saludin, el meu temps és molt més preuat que la seva incòmoda presència.
D’altra banda si aquestes mateixes persones creuen que sóc mereixedor que em baixin la mirada els convido obertament que s’acostin i m’expliquin el perquè, d’aquesta manera tindrem l’oportunitat de solucionar, si és que ho requereix, el motiu del menyspreu.
Abaixar la mirada fa lleig, prefereixo que em canviïn de vorera perquè d’aquesta manera sabré positivament que la nostra relació s’ha acabat, punt final, creu i ratlla per sempre més.
Doncs vinga que cadascú s’ocupi de les seves neurastènies i deixi de fer l’idiota fent veure de manera absurda que no veuen algú quan no els interessa, que siguin valerosos i deixin de saludar de veritat.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
