No ens ha passat alguna vegada que, a l’hora d’afrontar dificultats i resoldre problemes, ens hem rendit abans de temps, creient subjectivament que no seríem capaços de fer-hi front amb èxit?
Sovint la causa està en la influència de mals referents no revisats objectivament. Per exemple: experiències fracassades desenvolupades en un altre context i moment, l’autodesqualificació al no superar determinats objectius en entorns diversos, sovint en l’àmbit professional, també a males decisions no per falta de capacitat sinó per prejudicis o normes mal interpretades.
Intentaré fer-me més entenedor i més concret mitjançant uns quants exemples. Segur que en coneixereu altres.
Va de normes mal interpretades. Us proposo, a mode de joc, que sobre un full de paper dibuixeu nou punts distribuïts de tres en tres de manera que formin un quadrat.
Llavors amb un bolígraf sense deixar de tocar el paper intenteu unir aquests nou punts amb quatre segments de manera que tots quedin “tocats”. El 90% de persones que ho proven no se’n surten. Però, si indiquem que els segments poden sobrepassar els límits dels punts, llavors el 80% troben la solució.
El que feia inicialment impossible unir tots els punts només amb quatre segments era la falsa conceptualització que el punt és una frontera que ens impedeix mentalment travessar-la. No és cert, però de vegades podem agafar una norma d’aplicació específica, com en aquest cas l’ortogràfica, i generalitzar-la, incapacitant-nos per a la solució.
Un cas real il·lustratiu. Fa ja bastants anys, una empresa tenia el conveni trencat amb previsió d’una vaga. El director de RRHH, intentant evitar-la, va demanar a un amic seu basc, membre del comitè d’empresa, molt ben valorat pels seus companys, que intentés ajudar-lo a evitar el conflicte perquè hi havia marge per a l’acord.
Aquest, fent causa comuna amb els dos companys seus bascos, també membres del comitè, li va dir que l’ajudarien si l’empresa acceptava promocionar dues empleades qualificades a llocs directius. No n’hi havia cap ni estava previst, a més la norma general en aquella època era atorgar el nivell directiu majoritàriament a homes, no a dones.
Val a dir, a la vegada, que anteriorment hi havia hagut propostes en aquest sentit, que havien fracassat. Per això els sindicalistes estaven convençuts que l’empresa no modificaria la seva posició i així li expressaren: “No perdis el temps, no t’ho deixaran fer”.
Si l’expert en RRHH hagués caigut en aquesta convicció, hagués estat víctima dels referents inhibidors i del context que hem esmentat. Ell en sabia la dificultat, es tractava d’un canvi de paradigma. Però va ser positiu: que fos difícil no volia dir que fos impossible. En conflicte exigia lluitar.
És des d’aquesta perspectiva, a diferència dels bascos, que es va descondicionar de les experiències anteriors.
Superant moltes dificultats inicials, fent ús de molta habilitat negociadora interna, finalment la demanda fou assumida per l’empresa. Els sindicalistes no s’ho acabaven de creure, quedaren sorpresos, però compliren i el conveni es va signar, gràcies també al bon fer dels bascos. Un detall: eren militants d’Herri Batasuna i els companys del comitè els tenien molt respecte.
El condicionament negatiu pot incidir també en àmbits i factors vinculats a la creació de l’autoconcepte en algun dels seus continguts. Penso en persones afectades per certs graus d’introversió i timidesa i que han estat objecte, per aquesta circumstància, de marginació o de poca consideració en activitats en què la comunicació tenia certa rellevància. Si han intentat superar la seva limitació i no se n’han sortit, poden pensar prematurament que no és possible aconseguir-ho i abandonar l’esforç de superació tot quedant cada vegada més en un segon pla, sense poder-se acreditar el seu capital professional que és: ser bons observadors i tenir bona capacitat de concentració i capacitat d’anàlisi crítica, qualitats molt importants a l’hora d’identificar causes i trobar solucions als problemes.
Finalment, voldria esmentar també com pot afectar en l’àmbit del comportament professional una experiència reiterada de bullying. El sofriment i les constants vexacions que ha hagut de suportar una persona afectada per assetjament en la seva etapa infantil o adolescent poden haver instal·lat en el seu arxiu intern el sentiment d’una feblesa relacional insuperable i concloure que mai serà capaç d’afrontar amb força mental situacions de confrontació i debat en diversos escenaris de treball professional i que el millor és abandonar, passar desapercebut, ser obedient, no qüestionar res i evitar complicar-se la vida.
Al meu entendre, una manera de disminuir la dependència d’aquestes barreres i febleses, si en tenim alguna, que van associades als condicionaments negatius esmentats, consisteix a avaluar bé la consistència dels factors que orienten el nostre comportament i les nostres decisions, ser atrevits en qüestionar certes normes, revisar la influència d’experiències desenvolupades en un context diferent del que ara estem i superar la influència de prejudicis imposant l’anàlisi objectiva de la situació. També desmitificar errors passats, ara tenim més experiències i mes recursos mentals. És una bona opció gaudir dels petits avenços que un és capaç de fer i mantenir l’energia de seguir aprenent i avançant.
Diu Woody Allen que el 80% de l’èxit està, simplement, a analitzar i persistir. Afegim al nostre esforç la valoració positiva dels amics i de les persones que ens estimen. I endavant!
* L’autor és director d’Aula Actual de la CONFAV
