Som bones persones? Existeixen les bones persones? Es pot ser bona persona? O tot ésser humà és capaç al mateix temps de fer el millor de l’espècie i el pitjor. Aquestes són les preguntes en què se sustenta el gran conte xinès que aquests dies omple la butaques del Teatre Nacional de Catalunya: La bona persona de Sezuan.
El text de Feliu Formosa, la direcció d’Oriol Broggi, la música de Joan Garriga en directe amb la seva banda (líder de La Troba King-Fú) omplen de poesia, teatre, paraules, música, emocions, sentiments i dansa al TNC. Un gran elenc d’actors encapçalat per Clara Segura, Joan Carreras i Toni Gomila li donen un toc de poesia i lirisme a la paràbola anticapitalista de Bertolt Brecht (1898-1956). Oriol Broggi, que ja va muntar el 2008 El cercle de guix caucasià ha muntat un espectacle marca Perla29, amb aquests núvols que passen en una infinitat pel ciclorarama i una direcció d’actors que atén per sobre de tot la paraula del dramaturg. Clara Segura es desdobla en la bona persona de la prostituta i en el pragmàtic cosí, es tracta d’una dona que es disfressa d’home. Toni Gomila encarna l’aiguader Wan que serveix de narrador o fil conductor de moltes escenes i Joan Carreras és l’aviador Sun, guapo i jove, del qual la protagonista s’enamora.
L’argument d’aquest conte moral se centra en la història de la prostituta Xen Es a la qual se li apareixen tres déus que han baixat a la terra a la recerca d’una persona bona. Si troben a una, significarà que es pot viure sense fer mal a ningú i que el món no necessita ser canviat. Un conte ple de reminiscències bíbliques. La bona persona de Sezuan, subtitulada Paràbola escènica, va veure la llum el 1943, coincidint amb el seu exili a Estats Units a causa de la II Guerra Mundial. En dos noms il·lustres del teatre català van muntar la peça, 1966 de la mà de Núria Espert i amb direcció de Ricard Salvat i traducció de Carme Serrallonga, un dels principals introductors del dramaturg alemany a Catalunya; el 1988 una altra de les versió imprescindibles va ser la que va protagonitzar Anna Lizaran de la mà de Fabià Puigserver.
La versió que ha triat Oriol Broggi per a aquesta ocasió ha estat la del poeta i traductor Feliu Formosa, qui durant molts anys va viure a Terrassa amb la seva dona, l’actriu Maria Plans, i les seves dues filles, Ester i Clara. L’experiència de la mort de la seva dona es va reflectir en un dels llibres més commovedors de la poesia catalana Cançoner (1976). Avui dia a Catalunya no s’entén Brecht sense el treball de Feliu Formosa. Es necessita una llengua molt directa perquè el teatre transformador es pugui vincular amb l’actualitat.
Brecht ens interroga sobre el nostre comportament amb ironia. No ens alliçona sobre el que està bé i el que està malament. En un monòleg final, Brecht es planteja quina possibilitat té l’ésser humà de ser bo i seguir endavant sense ser un depredador en la societat actual? La lluita entre el mal i el bé és una d’aquestes dialèctiques que acompanyaran la humanitat mentre poble la terra. El que ens sorprèn és el caràcter moral dels textos del dramaturg alemany en uns temps com els nostres profundament immorals. El final de l’obra queda obert i ha de ser l’espectador qui tanqui el cercle obert al principi de l’obra.
* L’autor és professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
