El títol d’aquest article és la resposta de Hamlet a les indagacions de Poloni quan aquest li pregunta què llegeix. La seva resposta pretén treure’s de sobre el servent que fa d’espieta de la reina.
Actualment patim una veritable invasió dels mass media. El telèfon no para de rebre missatges, correus i notícies, fins al punt que una elemental higiene mental recomana, de tant en tant, silenciar-lo o desconnectar-lo directament. El nostre contacte amb les paraules és continu. Potser en cap moment de la història no han circulat pel món tants milions de paraules. Atenent el contingut, si les passéssim pel sedàs de la qualitat d’autèntiques, útils, importants, que poques en quedarien! Quanta fullaraca escrita, parlada i llegida!
Miquel Martí i Pol ens diu: “Ben pensat nosaltres no som més que paraules”. La paraula pertany a la nostra essència; som éssers comunicatius. Lacan fa una síntesi entre “parler” i “être”, en els seus escrits anomena l’ésser humà “parlêtre”. Òbviament necessitem les paraules per parlar, però també per escriure, pensar, reflexionar, estimar, analitzar i dur a terme altres funcions. Els pensaments estan fets de paraules. Quantes vegades no ens parlem a nosaltres mateixos com si realment tinguéssim un interlocutor en una espècie de desdoblament de personalitat?
Voldria parar atenció al fet que, de tot el que escoltem, llegim o bé ens diuen en algun moment, alguna paraula, algun comentari, com una petita llum, ens impressionen. En el sentit literal que queden impreses en nosaltres, ens les quedem, ens toquen; paraules que encerten en quelcom que ens amoïna, paraules que esclareixen l’assumpte que ens ronda pel cap. A la majoria de coses que sentim, llegim, ens diuen, no hi parem atenció, les oblidem, per una orella entren i per l’altra surten. Seria embogidor quedar-nos amb tot el que sentim o escoltem. Cal fer una tria.
Quan tenim entre mans un tema, un assumpte, un projecte que ens ocupa i preocupa, sovint hi anem fent voltes. Allò ens va treballant i de sobte trobem una frase, una paraula, un exemple que ens esclareix part del tema. Potser un conegut, un amic, ens en fa algun comentari, ho veiem en algun rètol o bé ho sentim per la ràdio, la televisió. La paraula en qüestió encén un llum i ens ajuda. Si ha estat un amic l’il·luminador i en algun moment li ho comuniquem, pot molt bé no recordar la conversa, el comentari. És ben curiós que en canvi allò que va dir hagi estat tan important per a nosaltres. Aquest fenomen revela que la nostra ment està activa, desperta. Perquè això succeeixi, és necessari que el subjecte tingui l’hàbit de reflexionar, de parar atenció. Aleshores el que escoltem té més possibilitats d’inserir-se. Considero una qualitat l’hàbit de raonar. Les paraules que retenim serien com fanals que il·luminen el nostre camí. L’entorn ens ajuda, som éssers socials i alhora també nosaltres aportem riquesa als altres. Goytisolo en el seu poema “Palabras para Julia” ens diu: “Otros esperan que resistas que / les ayude tu alegría / tu canción entre sus canciones”.
Les paraules, frases que recordem, han arrelat, no se les ha endut el vent, han trobat en nosaltres un terreny propici. Qui té testos o un tros de jardí veu com sovint creixen plantes que no havia plantat, les descobreix entre sorpresa i admiració. Les paraules dels altres serien com aquestes plantes que arrelen en el nostre àmbit personal. Si les fem créixer, enriquiran el nostre jardí. Cadascú disposa d’un terreny psíquic, d’unes potencialitats; que hi creixin plantes frondoses, útils, és en part la nostra responsabilitat. Quan veiem un jardí ben conreat, no ens enganyem, hi ha molta feina al darrere. Tenir cura de què fem créixer, què desestimem, configura una part important del nostre equilibri psíquic. Potser hem deixat créixer cards i males herbes. Poder discernir què cuidem de què arrenquem no sempre és tan senzill. Els psicoanalistes sabem que perquè algú pugui triar bé, saber què vol i què no vol, respectar-se i valorar-se molt sovint necessita haver transitat per un treball personal. Els desitjo que aquestes paraules escrites ajudin que el seu terreny, benvolgut lector, sigui més fèrtil.
