Sant Gregori Magne va néixer a Roma, estudià Dret i va arribar a ser pretor de la ciutat. Poc temps després deixà el càrrec i començà la vida de monjo, transformant la seva casa en un monestir. En morir el papa Gelasi II, l’any 590, Gregori va ser elegit per succeir-lo. És el primer Papa monjo. Es preocupà de la conversió dels nous pobles i de la nova organització civil d’Europa.
Va desenvolupar una activitat extraordinària com a pastor i com a mestre. Pastor vigilant del seu ramat, mestre com a predicador i escriptor, servidor humil de l’Església. Ell és conscient que clareja un món nou amb l’arribada dels pobles bàrbars que es van assentant i creant els seus regnes. Predica al poble en les grans festivitats unes excepcionals homilies sobre Ezequiel i sobre els Evangelis; comenta àmpliament el "Llibre de Job". Per reivindicar els sants italians escriu els "Diàlegs", que seran una autèntica catequesi popular; els escriu en quatre llibres dedicant el segon a la figura de sant Benet de Núrsia.
Sant Gregori farà de pont entre dos mons culturals diversos. Ell, que procedeix de la romanitat, haurà d’educar els bàrbars d’Occident, que són cristianitzats massivament. És el veritable catequista dels pobles d’Europa. Interpreta l’Escriptura com a història de la salvació, com a paradigma de la salvació que es fa actual en l’Església i en cada un dels cristians. El que es narra en l’Escriptura es realitza també místicament en el fidel. A més, la lectio divina, que és aliment de la vida espiritual, es fa efectiva tant en la caritat com en la contemplació.
Considera el camí espiritual com un "retorn al paradís", seguint el model de la Sagrada Escriptura: des del Gènesi, amb la creació i la caiguda dels primers pares, fins a l’Apocalipsi, que significa l’alliberament suprem. En el camí de l’ascensió espiritual influeix l’Esperit Sant amb els seus set dons; el camí inclou l’exercici de les virtuts en lluita contra els vicis, és a dir l’ascètica. Comprèn també la compunció, és a dir, el dolor dels pecats i el temor de Déu, i conclou en la contemplació de Déu. Aquest desig de veure Déu és com un anhel permanent en el seu cor, com també ho és el costum d’acabar les seves homilies exhortant a menysprear el món present i a posar el cor en la vida futura.
El debat en relació amb la vida activa i la contemplativa es tracta àmpliament en les seves obres. La solució a l’alternativa entre l’acció i la contemplació, entre la pregària i l’apostolat, per a ell és ben clara: es tracta de dos aspectes de l’amor, el de Déu i el del proïsme, i per això tots dos són necessaris. Ell opta per un equilibri entre els dos. Considera que la vida activa amb l’exercici de les virtuts és el pas per a la contemplació, que ve a ser una culminació de l’exercici ascètic. Encara que és conscient de la importància de les obres de caritat, ell anhela la contemplació, com un descans i assossegament després de l’acció.
Sant Gregori es va convertir en una de les fonts de l’espiritualitat europea. Ell va crear la "teologia monàstica" que es nodria de la lectio divina. Ensenyà que l’Església es sustenta en la Paraula de Déu i que en l’Església els ministeris són serveis. Ell mateix, com a Papa, es proclamà "servent dels servents de Déu". Va ser un autèntic catequista del poble ensenyant-li que Déu continua actuant, com a l’Antic Testament en les vides dels "sants". En la seva regla pastoral explica que el carisma del servei i de l’ensenyament es troba en tots els membres del poble cristià il·luminats per l’Esperit Sant, no només en els pastors.
* L’autor és bisbe de Terrassa
