L’òpera és un gènere que viu del passat, comptades són les ocasions en què assistim a l’estrena d’un espectacle operístic total. Sempre estem revisitant el mateix repertori i als espectadors els agrada veure i sentir el repertori establert, però de tant en tant en la vida d’un espectador es produeix el fet insòlit d’assistir a l’estrena d’una òpera al Gran Teatre del Liceu. Es tracta de la primera òpera d’un compositor i musicòleg de Sabadell, Benet Casablancas (1956), director acadèmic del Conservatori Superior de Música del Liceu, en la seva vida sempre ha combinat la composició amb la docència i la investigació. Ha rebut innombrables premis pel seu treball entre els quals destaquen el Premi nacional de Música 2013. El llibret és del novel·lista, poeta i assagista Rafael Argullol (Barcelona, ??1949) professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Una de les tendències de l’òpera moderna és l’abstracció, que fa que el gran públic la vegi amb certa reticència. Tant el compositor com el llibretista en aquesta ocasió han fugit de l’abstracció per construir una òpera amb una estructura clàssica: introducció, nus i desenllaç. La introducció ens situa davant d’una atmosfera apocalíptica, ens planteja la possessió divina sobre la protagonista femenina de l’òpera, Lea. Com amant dels déus té un secret que no pot revelar, ens recorda a la noia de la qual abusava Zeus en el Prometeu encadenat d’Èsquil. En aquesta atmosfera opressiva coneix a Ram, un altre ésser maleït, incapaç de sentir els plaers humans. En el nus de l’acció apareix el Doctor Schicksal, un element grotesc i esperpèntic, un dels personatges més innovadors de l’òpera, que regenta una institució de gent que no s’adapta a la normalitat. És un contratenor que dirigeix ??tres tenors, juga amb ells com titelles. El tercer acte, l’amorós, és un moviment clàssic de desenllaç, amb un efecte escenogràfic espectacular, signat per Paco Azorín col·laborador habitual de la directora d’escena Carme Portaceli. Josep Pons com a director musical dirigeix ??a la mezzo escocesa Allison Cook i al baríton José Antonio López i el contratenor Xavi Sabata li dóna els matisos esperpèntics al Dr. Schicksal capaç de domar feres, o ser pallasso, psicòleg i mag.
L’enigma
L’enigma di Lea té una posada en escena espectacular. Una direcció de Carme Portaceli de summa habilitat i amb aguda capacitat d’interpretació de les situacions dramàtiques. Sens dubte L’enigma di Lea ens va servir per assaborir l’impacte de la emocions desoladores i hipnòtiques pel seu maquillatge per la utilització de les llums i el cor. Carme Portaceli se centra en l’amor, la memòria, la nostàlgia i en la dramatúrgia del segle XXI per atrapar a l’espectador de principi a fi.
El missatge que ens vol transmetre tant el text com la música és que només la fe o l’esperança en la llibertat pot rescatar-nos dels abusos del poder. Esperem que no passin deu anys per poder gaudir d’un altre estrena al Gran Teatre del Liceu.
L’autor és professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
