Tinc el vell costum de fer un repàs diari de premsa. Mai no deixo de llegir “La Contra” de La Vanguardia. Un espai coordinat pels periodistes Imma Sanchis, Lluís Amiguet i Víctor Amela. Les seves entrevistes abasten persones i temes molt variats. Sovint, poden donar-me peu a anotar possibles idees per a algun article posterior.
Anant a la del proppassat catorze de febrer, hi sortí en Charles Cumming. Novel·lista d’espionatge britànic (de 48 anys) que feia una afirmació amb què no puc estar d’acord: “L’ofici d’escriptor és el més avorrit del món”. Quan fa deu anys que vaig plegar del mercat laboral, he de confessar que -a mi, particularment- justament em provoca pau, relaxament, serenor i goig.
Ha estat justament per això que he triat l’adagi del títol. Ve a dir que el nom que s’atorga és del tot secundari. El que realment té pes i vàlua és la realitat intrínseca, el nucli o el rerefons. Per tant, el sol fet de sentir el pes d’una gran responsabilitat com a escriptor penso que li hauria d’impedir expressar alguna mínima mena de desencís.
Sense arribar-li -ni de bon tros- a la sola de la sabata, en el meu cas, m’ho passo pipa triant i escrivint sobre temes i anant més enllà. Això darrer significa que intento preveure/esbrinar la possible reacció (favorable, escèptica o contrària) a les opinions del que escric.
La tasca -més ben dit, la vocació- d’escriure la situo a l’eix de la pròpia passió personal. No la puc imaginar sense rauxa i motivació. Mai no hi pot cabre l’actitud derrotista, negativa o de deixar-se abduir per la tristor o el passotisme. Certament la qüestió esdevé delicada i pot suscitar reaccions insospitades i vehements. Ara bé, en el marc de la llibertat d’expressió, després de contrastar adientment la certesa d’allò que afirmem, àdhuc trobo motius d’il·lusió que em donen noves ales per seguir volant. Sense defallir.
Els “clients” dels qui escrivim -millor o pitjor- són la gent normal i corrent i ens devem a ells. La qual cosa exigeix, sobretot, estima. Per acabar, m’identifico amb una frase de la malaurada Montserrat Roig: “Si m’obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més”.
