Des de fa uns quants anys és habitual trobar persones a les reunions de treball que estan pendents en tot moment del telèfon mòbil, envien missatges, "wasapegen" i són incapaces d’esperar que acabi la reunió per comprovar si tenen algun missatge. Malauradament es tracta d’una síndrome que ens va contagiant a tots progressivament. Vivim un temps marcat per l’accés a la informació i a les notícies en temps real. Estem convençuts que ens anirà millor si estem connectats en xarxa amb tothom. S’està convertint en un mite indiscutible aquesta hiperconnexió i hipercomunicació en temps real, que cada vegada es viu més com quelcom imprescindible, i que ens porta a perdre la capacitat de "saber esperar". Certament, en la nostra societat, volem tenir-ho tot al moment. Després, però, també ens cansem de tot al moment.
Des de l’àmbit de la pedagogia fa temps que es va detectar aquest problema i s’intenta cercar-hi solucions. Fa poc vaig llegir un llibre molt interessant titulat "La pedagogia del cargol", de l’italià Gianfranco Zavalloni, director d’un centre escolar i que havia treballat durant setze anys com a mestre d’educació infantil. Segons ell, "vivim en l’època del temps sense espera". Una de les diferències que hi ha entre nens i adults és que, mentre els nens viuen segons el principi del plaer, de voler-ho tot immediatament, els adults viuen segons el principi de la realitat, que implica fer sacrificis avui per gaudir aleshores demà. En això estan d’acord les diferents teories psicològiques. Doncs bé, Zavalloni té la impressió que en l’actualitat els adults viuen cada vegada més com els nens, és a dir, segons l’actitud de voler-ho tot de seguida. Això es deu al consumisme exacerbat que impera en la nostra societat i que s’encomana al món dels adults.
La pregunta és: ¿serem capaços de tornar a trobar els temps naturals, de poder esperar una carta, de plantar una llavor i contemplar el creixement d’un arbre? Per començar, cal canviar criteris i centrar-se en un model educatiu substancialment diferent. Pares, mestres, catequistes, animadors, sacerdots, totes les persones que participem en el procés educatiu, ens podem inspirar en els suggeriments de la pedagogia del cargol i reflexionar sobre el sentit del temps educatiu i sobre la necessitat d’adoptar estratègies didàctiques amb ritmes més serens i conseqüents amb la naturalesa mateixa. En aquesta societat nostra en què prima la velocitat, en què ho necessitem tot i ara, tenim el perill de quedar atrapats per l’estrès i l’ansietat. Hem de recuperar el valor del procés, del camí, amb tota la seva riquesa; hem de recuperar el valor de les petites coses que conformen la vida, valorar-les, dedicar-los temps. Hem d’arribar a l’equilibri i l’harmonia entre els diferents elements de la vida: pregària, treball, formació, descans.
El llibre de l’"Eclesiastès" afirma: "Tot té el seu moment, i cada cosa, el seu temps sota el cel" (3,1). Com a cristians no només estem cridats a viure l’actitud humana d’esperar, sinó també la virtut teologal de l’esperança. L’apòstol Jaume recorda en la seva carta: "Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada. Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop" (Jm 5, 7-8). L’agricultor ha de combinar i respectar els temps. Tot en la seva mesura, tot al seu temps, harmonitzant els diferents elements, perquè al final el fruit pugui ser abundant. Que el Senyor ens ajudi a viure el nostre temps amb sentit i eficàcia.
* L’autor és bisbe de Terrassa
