Quan contractem una persona li mirem una sèrie de requisits professionals. Ens interessa l’eficiència (productivitat), i l’eficàcia (fer-ho bé), per tant, volem que aquelles persones que s’incorporin presentin unes mínimes credencials tècniques. Només cal que ens preguntem a nosaltres mateixos, què ens agradaria d’un bon metge, i el què ens agradaria és que sàpiga el què es fa. No saber-ne, el converteix en un mal professional i en canvi saber-ne en un bon professional.
Per tant, per una determinada professió qualsevol empresa vol candidats aptes tècnicament pel lloc de treball. Però si ens mirem més en detall aquesta afirmació i mirem què fa que una persona sigui un bon professional, veurem que la part tècnica és només una petita part. Per què? Perquè la tècnica evoluciona, el què feia que algú fos considerat un bon professional en un àmbit concret fa un cert temps ha evolucionat, i molt, en la majoria de professions. Per tant, com pot algú evolucionar i ser sempre un bon professional? Sent bo tècnicament en un moment donat? Doncs la resposta és no. Aleshores veurem que hi ha altres dimensions que són realment el motor de formar-se de manera continuada, i que constitueixen la motivació que hi ha al darrera, i aquesta dimensió és voler ser algú confiable. La confiança, voler que algú confiï en tu, és la clau.
Una persona confiable, intenta mostrar que és un bon professional, tècnicament. Perquè sap que sense un mínim de tècnica ningú confiarà en ella. Aquesta seria la dimensió de l’habilitat. I és la que tots tenim molt clara, i és de mínims, però necessària. Sense ella, algú no pot pretendre ser una persona amb qui es pugui confiar en un àmbit concret. Però calen més coses i a més, les que calen, són les realment importants, i les que troben a faltar els empresaris quan han contractat algú i s’han adonat que no hi poden confiar.
La primera és la integritat. La persona confiable és integra. Té la capacitat i determinació de saber els seus límits, de comportar-se segons allò que sap que generarà un benefici cap a l’empresa i ell mateix. Per posar el cas més extrem, no roba de manera de deliberada a l’empresari ni directa ni indirectament. En tot cas, demana un augment de sou o parla obertament del seu descontent, però no és cobra aquest "sou" de manera fraudulenta i d’amagat. Accepta les normes, i les comenta per a millorar-les, però en cap cas se les salta quan li convé i les fa complir als altres sobre els que pot exercir poder. També sap què li falta per a actualitzar-se i ser un bon professional, té al capacitat de auto anàlisi, i de veure quins límits té, i com suplir-los. La millora personal la té clara i acostuma a exigir als altres de manera similar al què ho faria amb ella. La integritat és un valor que fa que la persona també millori com a professional. I la fa confiable.
Finalment, la persona confiable demostra interès genuí pels altres, sobre tot, per aquells a qui mana, o amb qui compateix objectius. Per tant, s’interessa pel projecte, per l’empresa en general, i té empatia de cara a veure com pot ser d’utilitat. Intenta no perjudicar i menys encara perjudicar per a guanyar-hi només ella.
Quan un empresari contracta a algú ha de mirar que aquella persona demostri interès en ser confiable. I de les tres dimensions, la tècnica, és important, però en alguns casos es pot fins i tot donar marge perquè es pugui anar adquirint. Les altres dues, difícilment es poden aprendre tan ràpidament. Qui no és íntegre o empàtic, no ho aprendrà tan fàcilment i per tant, si s’ha de prioritzar, de les tres dimensions de ser confiable, millor fixar-se amb les dues darreres. Al capdavall si algú no és bo tècnicament ni té ganes de ser-ho, no és ni íntegre ni empàtic.
* L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
