Sempre que un nou govern pren possessió del càrrec diem que cal aquest marge per poder-lo valorar. Avui, però, inverteixo els termes. Ho faig pel fet que manquen cent dies per a uns nous comicis. De moment, s’han anunciat les eleccions municipals. Tal com està el “pati”, no descartem -goso dir que tant de bo- que s’hi acoblin les autonòmiques. Fins i tot, les generals. De fet, la rebequeria d’ERC enfront dels pressupostos i la reacció clònica del PDeCAT (que no sol mostrar criteri propi) fan que pintin bastos. Per tant, no és descartable. Ho trobaria desitjable€ Si més no perquè s’obligaria a un profund exercici de coherència personal a gent que sovint no la demostra.
En alguna altra ocasió, he referit que conec gent que aplica la vella teoria del “tants caps, tants barrets”. Mirant de fer equilibris i àdhuc giragonses, trien una opció política diferent cada cop que se’ls cita. Entenc que no té la més mínima lògica actuar així. Torno al desig ferm de veure concentrats -en un mateix jorn- les tres eleccions (alcalde i presidents d’ací i d’allí). Evidentment, pot semblar improbable. Ara bé, en negar convergents i republicans el suport als PGE, el govern d’en Pedro Sánchez penja d’un fil. El seu vell desig de poder esgotar la legislatura i convocar eleccions al llarg de 2020 es veu summament complicat i difícil de gestionar.
Pel que fa al govern de la plaça de Sant Jaume, està més que cantat que ho fia tot -de fa molt de temps i de forma carrinclona i rovellada- a un tema exclusiu: el dret a decidir, el sobiranisme, el procés o “la il·lusió” de somiar un vuitanta per cent de catalans que volen votar. De veritat que no sé pas d’on t’ho treuen… entre l’actual president i el seu predecessor, exiliat a Waterloo! En allò que a mi m’afecta, m’he manifestat partidari de votar. Això sí -i estic cansat de repetir-ho- segueixo plantejant que els temes no es van plantejar amb criteri adient i assenyat. La prova, la podem copsar -i a ningú no li agrada- amb un judici que acaba de començar i que ni Déu sap com acabarà. La resolució de l’embolat sembla molt enrevessada. En aquesta tessitura, tensar la corda no ens mena enlloc. Ans al contrari, perdem un munt de calés. S’ho han pensat bé€, amb la pila de necessitats socials que té el país?
