Tota la meva formació i els meus primers anys com a professional de la docència varen estar estretament lligats a una escola religiosa. Vaig passar-me 34 anys de la meva vida envoltat de símbols religiosos i capellans fent colònies, compartint dinars i sopars, excursions i tot tipus de situacions que s’allunyaven de la més estricta tasca docent. Diríem que conec força històries, algunes viscudes i contrastades i altres producte de les xerrameques que sempre apareixen en qualsevol col·lectiu, vinculades al comportament domèstic de persones que utilitzaven la paraula de Déu d’una manera força esbiaixada.
En tot cas deixarem per a un proper llibre el desballestament d’aquests episodis que de ben segur poden fer més costós el dogma de fe que dipositem sobre els bots als quals estan sotmesos els treballadors i treballadores de l’Església catòlica.
Només faré aturada en una conversa que vaig tenir un dia fent un cafè del barri amb un capellà jove, més obert i modern, que havia caigut per un temps en aquella comunitat. La meva pregunta va ser força clara: i el tema sexe què? La resposta va ser també clara i neta, plena de sinceritat: "…els capellans som persones humanes amb les nostres necessitats, la qüestió és fer-ho amb discreció".
Em vaig alegrar d’aquella contesta, perquè per fi algú des de dins reconeixia una cosa que la ciència defensa des de fa una pila d’anys. En continuar la conversa també va dir: "Perquè al final de tot plegat tenim el perdó de Déu".
Ara que cada setmana tenim un manat de casos d’abusos de religiosos a infants de les seves escoles i parròquies vull aixecar la meva veu per dir d’una manera valenta i ferma que no, que no tenen el perdó de Déu. El Déu que a mi em contempla és el del respecte per les persones en general i els més menuts i febles en particular. El Déu que a mi em dóna suport és el que fa de la impuresa una feblesa que desvirtua la condició humana. El Déu que a mi em perdona és el que fa que cada dia sigui més coherent amb la meva opció de vida i m’allunyi de comportaments mesquins que trepitgin els fonaments de la vida dels homes i les dones. El Déu en què jo crec no perdona els falsos i obsessos capellans que practiquen tocaments, fel·lacions i altres abusos a éssers indefensos aprofitant-se de la seva posició de poder i/o autoritat. Aquest Déu que els perdona ha de ser un altre Déu diferent del meu. El seu els ha servit per muntar-se un tipus de vida basada en la mentida i la baixesa, el meu és el que estima tothom i fa bandera de l’amor, el respecte i la fermesa humana.
No tenen el perdó de Déu, com tampoc tenen el perdó d’una societat que, havent perdut la por, s’alça en contra d’uns comportaments que pel que sembla no han estat simples excepcionalitats d’uns quants. No tenen el perdó de cap Déu perquè són porqueria, fan fàstic i només espero que quan realment estiguin davant del seu Déu que tant han venerat se’ls caigui la cara de vergonya i no siguin perdonats.
En el nom del pare, del fill i de l’Esperit Sant no els perdoneu mai.
* L’autor és coach advance life
