Damià Rodríguez (Terrassa, 1994), més conegut com a Lildami, és una de les figures emergents de la música en català. Acaba de llançar “Flors mentre visqui”, el seu primer disc publicat amb una discogràfica. Amb el seu treball anterior, “10 vos guard”, opta a guanyar el premi Enderrock a Millor treball de hip-hop i músiques urbanes del 2018.
D’on neix la seva passió pel rap?
El meu germà, que és més gran, es va introduir en aquest estil ara fa uns deu anys. M’ensenyava cançons, amb els col·legues de la classe al·lucinàvem i vam dir “per què no ho fem nosaltres això?”. Al principi era un caos, era el més tronat que et pots tirar en cara.
Quant de temps va passar des que va començar a rapejar fins que va decidir que s’hi volia dedicar?
Deu anys. Abans cantava en castellà però el 2014 vaig fer la següent reflexió: “Si penso en català i quasi tota la meva vida és en català, què faig cantant en castellà?”. A partir de llavors m’hi vaig posar més seriosament, tot i que encara seguia sent només un hobby. El desembre de 2017 vaig deixar la feina. Em vaig adonar que el que m’omplia era la música.
Però el projecte de Lildami ja estava en marxa?
Sí. Quan vaig començar a rapejar en català, que és quan va començar el projecte, penjava dos temes en un any. De mica en mica, Lildami ha anat creixent. Al principi, no tenia canal de YouTube propi. Els amics em van animar i en vaig obrir un. Vaig començar a penjar vídeos, cada cop hi havia més gent que em seguia. El projecte va anar creixent fins que va arribar un dia que, sense quasi adonar-me’n, havia tret un disc.
Fer-se un lloc en aquest món no és fàcil. Què ho ha fet possible?
Mirant el mercat català, crec que la meva és una aposta diferent. Fins ara no hi havia una figura com la meva: un raper que és diferent de la majoria de rapers. Jo faig rap però les meves lletres no tenen res a veure amb les de la resta de rapers i la meva vida tampoc té res a veure amb la seva. Crec que represento un perfil que no existia, i menys a Catalunya.
Quin paper han jugat les xarxes socials en la seva carrera?
En el rap, t’has de guanyar tu les garrofes. Hi ha artistes que no han tret cap treball, que de cop i volta ensenyen una maqueta a una discogràfica i aposten per ells. En el rap això no passa. Per fer-te un lloc el que pots fer és anar pujant vídeos de mica en mica i esperar que a la gent li agradi i tenir la sort de connectar amb el públic. Però no n’hi ha prou amb pujar vídeos. Jo crec que sóc bastant proper amb els meus seguidors i això agrada. Sense YouTube i les xarxes socials, Lildami no seria el mateix.
Com ha influït en la seva trajectòria la participació en el concurs Sona9, del qual va ser finalista en l’edició de 2017?
Em va donar molta visibilitat. Està molt bé que plataformes com el Sona9 apostin per artistes que se surten de la norma. Gràcies a aquest certamen vaig poder actuar a l’Acústica de Figueres. Allà em va venir a veure una de les persones que forma part de la discogràfica amb la qual he publicat el meu últim treball.
Es refereix a “Flors mentre visqui”, que va llançar l’11 de gener? Com definiria aquest disc?
Crec que és quelcom que no s’havia fet encara. Musicalment s’allunya del que s’està fent en el rap a aquest país. Tothom està intentant sonar trap, sonar americà, i nosaltres hem agafat les nostres influències i hem fet la nostra. És un popurri d’estils.
Quan diu nosaltres, es refereix a vostè i al Sr. Chen?
Sí. Crec que el que hem fet junts és quelcom que no havia fet ningú a Catalunya i tècnicament és molt difícil que algú ens copiï. El Sr. Chen és un dels grans del país i és molt complicat imitar el que fa. El que ha fet en aquest disc és una barbaritat.
Em parlava d’influències.
Sí. El hip-hop a Amèrica sempre ha begut molt del folklore i la música tradicional americana. Nosaltres volíem fer el mateix, però a la catalana. Jo escolto Manel, Els Amics de les Arts i Oques Grasses, que, per dir-ho d’alguna manera, és música costumista. A nivell líric, “Flors mentre visqui” té això, lletres de gent normal, que és el que fa que la gent se senti identificada. A nivell musical, hi trobem trap d’Atlanta, Chicago i el sud dels Estats Units, hip-hop, rap i dancehall. Hem intentat beure de molts llocs però mantenint la meva essència.
Què diferencia aquest disc dels seus treballs anteriors?
Aquest disc és el que jo no havia pogut fer abans. Quan no treballes amb un productor i depens de les bases que puguis comprar per Internet, estàs limitat. Amb un productor és tot més fàcil. La diferència és que amb “Flors mentre visqui” hem fet el que hem volgut, no el que hem pogut.
El rap, el hip-hop i altres músiques urbanes estan vivint un auge a Catalunya.
Sí, és innegable. Només cal agafar la llista d’Enderrock amb els 100 videoclips en català més vistos del 2018. Més del 40% de la llista l’ocupen propostes de rap i trap. No hi ha més discos però hi ha més producció ràpida. La gent jove connecta amb aquests estils. El més guai és que el rap està en auge però això no va en detriment d’altres estils. Hi ha espai per tot.
Aquesta primavera i estiu, actuarà a l’Strenes, l’Ítaca i el Cruïlla. Què suposa per a vostè participar en aquests festivals?
Em fa molta il·lusió. És un honor i una responsabilitat. Sento que sóc una mica la punta de llança, el primer raper en català que va a aquests festivals. Sento que haig de deixar el llistó ben alt perquè es vegi que el rap que es fa a Catalunya té la mateixa qualitat que el que es fa a altres països.
