Entre la gent del ram periodístic que escriu fa molts més anys que jo, admiro profundament l’estil i ponderació d’en Màrius Carol. Per als qui no n’han sentit a parlar, és l’actual director del diari La Vanguardia. Podent discrepar puntualment amb la tesi que desenvolupa als editorials del diari barceloní, m’agrada un seu costum: molts dies tria tema a partir de la frase de qualsevol llibre que ha llegit. És per això que, avui, em permeto la llicència de fer quelcom semblant, tibant d’una escriptora irlandesa desconeguda per molts (Jean Iris Murdoch). Just avui, s’acompleix el vintè aniversari de la seva mort€
€Tot plegat arran la publicació -fa aproximadament unes dues setmanes- d’un informe de la FGGE (Federació de Gremis d’Editors Espanyols) que valora negativament els índexs de lectura. De manera més concreta, els adolescents han deixat de llegir una hora setmanal, al llarg del darrer any. Certament, el fet és preocupantment greu. El més fotut de tot plegat, tanmateix, és que tampoc no es veu cap voluntat política de cara a afrontar aquest problema o mancança.
De pensaments seus, en podria triar uns quants. Em quedaré, però, amb un de molt senzill i profund: “Quina és la diferència entre nosaltres i els petits insectes o bestioles? L’aranya teixeix la seva tela i gairebé no pot fer altra cosa. Nosaltres teixim la pròpia consciència, xerraire compulsiva. Una veu vaga i erràtica que aviat emmudirà. Però tot esdevé un somni. La realitat és massa dura”. De fet, la mateixa sentència que he situat al títol d’aquesta columna també correspon a aquesta escriptora. Dessota una senzillesa immensa, s’hi amaga una fondària inqüestionable i interpel·ladora.
Tot reprenent l’esquema del meu primer paràgraf, als quinze anys les estadístiques dibuixen un panorama ben bé mortal. Els editors el situen en una explicació existencialista. Hi ha un canvi de cicle de vida, on les preocupacions es capgiren. La frontera ve a ésser el pas de la secundària al batxillerat, moment en què es produeix una deserció en massa. Desapareix l’entorn escolar com a prescriptor i l’ambient familiar tampoc no hi ajuda pas gaire. Podent semblar aquesta dissertació un xic filosofal, espero i desitjo que remogui el cervell de com més gent millor. Fa molta falta!
