En Jaume Rosset (Terrassa, 1964) és metge de l’esport i traumatòleg, a més de membre de Minyons També ha estat director científic i mèdic de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (2004-2012). L’egarenc analitza i interpreta els castells des de l’òptica científica al tercer volum de l’“Enciclopèdia castellera” (Cossetània Edicions), que acaba de publicar-se.
El llibre repassa l’evolució històrica dels castells amb una mirada científica. Quins moments en ressaltaria?
Un, sens dubte, seria la incorporació de la dona al món casteller (a la dècada dels setanta, amb l’aparició de noves colles, com Minyons de Terrassa o els Bordegassos de Vilanova). Això s’explica, d’una banda, perquè les dones guanyen terreny socialment. Però també hi ha raons científiques per dir que amb les dones hem pogut aixecar millors castells.
A quines posicions rendeixen millor, elles?
A la part superior. De fet, on la proporció femenina resulta exageradament més alta és a l’equip de la canalla, en el qual, de vegades, el 100 per cent dels seus membres són nenes.
Hi ha una explicació científica al darrere?
Primer, que la força que té un nen i la que té una nena és ben bé la mateixa. Això no comença a canviar fins que es fan més grans, a la pubertat. En segon lloc, l’anatomia de les nenes fa que en general tinguin més equilibri que els nens. I, a banda, el pes relatiu de les nenes és menor. És a dir, encara que el seu cos sigui del mateix volum que el d’un nen, elles pesen menys. Així que les nenes són idònies per a les posicions altes.
Al llibre també es refereix a l’existència de dos models d’alçar castells pel que fa al tronc. Quins serien, en concret?
El que hem fet és documentar el pes de les persones que van aixecar determinats castells al segle XIX i l’hem comparat amb els pesos dels castellers d’avui en dia. I hem vist que existeixen dos models diferents de tronc. El tradicional, exemplificat en les colles de Valls, que consistia a col·locar castellers molt corpulents, de molts quilos, al segon i al tercer pis.
I l’altre model?
Apareix, sobretot, amb Minyons i amb la Jove de Tarragona. Aquestes colles van per una via diferent, i als segons i tercers pisos emplacen gent forta, sí, però no tan corpulenta. Als mateixos nivells, els castellers potser pesaven 30 quilos menys…
Quin model és el més eficient a ulls de la ciència?
Els dos tenen virtuts i defectes, i en ambdós intervenen les lleis de la física. La més important és la llei de la inèrcia, que diu el següent: com més massa té un cos, més costarà de posar-lo en moviment. Ara bé, si aquest cos entra en marxa, més costarà d’aturar-lo…
I això traduït als castells vol dir…
Doncs que col·locant al segon i al tercer pis un casteller que pesi molts quilos, serà més difícil que es bellugui. Per tant el castell patirà menys oscil·lacions. Ara bé, si aquest casteller comença a moure’s, costarà més de parar-lo i podrà desestabilitzar el castell. La Vella de Valls s’ha anat acostant al model més lleuger, però encara té diferències respecte a altres colles.
El llibre també recull com cada vegada hi ha menys castells que “fan llenya”. A què es deu?
A què les colles cada cop assagen més i millor. Entre els anys 1926 i 1935 queien un 18 per cent dels castells que s’intentaven. El 1997, la xifra ja era del 8,9 per cent. I 20 anys més tard, el 2017, s’havia reduït a tan sols el 3,2 per cent. Assajar més hi influeix molt. Ara bé, els últims set anys estem veient com, tot i que els castells ‘fan menys llenya’, el nombre de lesions que es produeixen i la seva gravetat van en augment.
Quins motius hi veu?
La meva interpretació és que les colles, començant per la meva, Minyons, inverteixen temps i esforços a fer castells cada cop més grossos, a mantenir el nivell, i han descuidat certs aspectes preventius, de seguretat, rellevants.
Parlant de grans construccions, científicament, els 10 pisos són el sostre del món casteller?
Per a mi està clar que no hem arribat al sostre dels castells. Ara bé, en explorar aquest límit hi influeixen dos factors. Un és la capacitat d’assaig. Si assagéssim encara més i encara millor podríem fer castells més alts i més de tot… Però la pregunta és: les colles poden assajar més del que ja ho fan; tres cops per setmana, la majoria..?
Quin altre factor hi influeix?
Doncs que en la caiguda d’un castell d’11, des del punt de vista de la física, podria haver-hi molts més lesionats que en una construcció de 10, en ser una estructura molt més gran i amb molts més participants. Per evitar lesionats és probable que haguéssim d’optimitzar molt més les estructures de la pinya, el folre i les manilles. I en aquest camp pràcticament no hi ha recerca feta. Per tant els castells d’11 seran possibles, però els trobarem en un futur llunyà.
