Dimecres passat no sabia com fer-m’ho. Vaga de taxis a Madrid. Ni Uber ni Cabify funcionaven al centre de Madrid per por a les agressions. Jo tenia tres reunions a la tarda i un sopar, i l’endemà tenia una reunió a les nou a Terrassa. Vaig optar per agafar un d’aquests hotels prop de l’aeroport que tenen transport propi a la terminal. El problema era com anar a aquest hotel a la nit sense que hi arribés el metro, sense taxi, ni VTC. Semblava impossible poder fer-ho tot, però vaig fer reunions breus i molt eficients i l’impossible va passar. Em vaig desplaçar amb Cercanías. Totes les reunions em quedaven a prop d’estacions i tot va anar com oli en un llum. Però quedava el repte més gran. Tenia un sopar a quinze minuts a peu de l’estació de Chamartín i no sabia com arribar a l’hotel. Vaig acabar precipitadament el sopar quan un Cabify va acceptar la meva petició. El viatge va ser còmode. El conductor estava espantat. Els darrers dies, els taxistes en lluita li havien tirat ous i pedres. No sabia si podria mantenir la feina. Tenia por quan es creuava amb un taxi. Al final no va passar res. Li vaig donar una bona propina. A l’avió i tornant cap a Terrassa vaig pensar dues coses. Primera. Cercanías no és Rodalies. Funciona millor i la xarxa és una bona alternativa per desplaçar-se per Madrid. Segona. En la mesura que en tingués l’oportunitat, el servei de Cabify era millor que el taxi per preu i per netedat. Passo molt temps de la meva vida professional viatjant. Especialment a Boston. Allà ja mai busco un taxi. A qualsevol hora del dia o de la nit vaig amb Uber. Normalment el servei és correcte; de vegades, tronat, i, de vegades, excepcional. Però és funcional i clarament més barat que quan només hi havia taxi. En la mesura que pugui, a Madrid faré al mateix que a Boston. A Catalunya no. Aquí només tindré taxis. Com a client, tindré menys opcions en una de les ciutats més internacionals d’Europa! Però ni els taxistes atrapats en la seva minoria radical i estrident ni els polítics atrapats per la pressió o per la seva pròpia incapacitat aturaran el canvi que ve. La lluita dels taxistes per aturar la història és desenfocada. Posen totes les seves energies a evitar la competència de les VTC en comptes de posar-les a ser els millors donant servei al client. Quan va aparèixer l’automòbil fa una mica més de cent anys, els traginers tenien molta força corporativa. Van fer el mateix que els taxistes ara. Tenien capacitat coercitiva i van forçar a Estats Units una llei que obligava que davant dels cotxes hi anés un home amb un fanal que avisés els vianants que venia un automòbil. Presentaven els autos com una eina perillosíssima. Frenant la velocitat dels cotxes amb aquesta fórmula que avui ens sembla còmica, volien preservar els seus drets corporativistes fent anar els cotxes a la mateixa velocitat que els cavalls. La tecnologia els va passar per sobre i els automòbils es van imposar i avui només tenim un somriure quan veiem les fotos d’un home amb un fanal davant d’un cotxe. Ens sembla senzillament impossible que passés. Als taxistes, la història els tractarà igual. Perquè no són les VTC, són els cotxes que ja funcionen amb aplicacions ("Car to go" a Madrid o l’aplicació impressionant de BMW a Alemanya) i finalment seran els cotxes sense conductor.
Poden aparcar taxis a la Gran Via de Barcelona, poden fer que Barcelona perdi el Mobile World Congress. Poden fer mal als que han de ser els seus clients. Poden perdre tot el prestigi que els quedi i fer que cada dia més gent s’estimi més qualsevol alternativa abans que agafar un taxi. Anar contra els teus clients sempre acaba igual. Sempre. Els taxistes només tindrien una salvació. Oferir un servei tecnològicament molt avançat i molt competitiu. I aparèixer com a gent amable i educada. Fer-se estimar. Però no ho faran. Prefereixen segrestar-nos a tots amb les seves vagues salvatges. Només cal veure com són els seus líders per entendre com de desenfocada que està la seva lluita. Prefereixen donar la culpa al món i a la tecnologia abans que canviar ells. S’organitzen per bloquejar les ciutats però són incapaços d’organitzar-se per canviar ells i anar a favor els seus clients. Una llàstima. El que passa amb els taxistes només és l’aperitiu del que passa i passarà amb molts sectors professionals. Només hi ha un camí. Adaptar-nos com a professionals, com a organitzacions i com a societat, procurant que el progrés de la tecnologia vagi a favor de les persones. La feina de la majoria de gent canviarà. Algunes feines es perdran, però en naixeran d’altres. Només els que s’adaptin fugiran de l’atur i la precarietat. I això comporta esforç, a nivell de cada persona i de cada empresa. Els taxistes, lamentablement, estan esdevenint l’exemple del que no s’ha de fer per adaptar-se al futur.
