Fa uns vint anys que compagino política amb voluntariat, a Creu Roja. Durant uns anys, em varen destinar a fer classes de català per a immigrants, d’arreu del món, instal·lats a Berga capital. Des de fa tres anys, faig classes de castellà als refugiats, acollits per Espanya, en el marc de l’acord general de la UE, dels quals 56 van a Berga, acollits per Creu Roja, Ajuntament de Berga i comarca, en general.
La missió de tots els que treballem és aconseguir la màxima integració en els primers sis mesos d’estança en el país, amb altres sis mesos o més de recolzament i ajuda a la recerca de casa i treball. No és fàcil integrar els contingents de nouvinguts (estem en el quart contingent) degut a reticències a l’hora de llogar pisos, per part d’immobiliàries i propietaris, o de trobar treball.
Però bé, avui, vull tractar d’una altra dificultat com és la d’aconseguir un ple domini de l’idioma, com a element bàsic d’integració. D’entrada, vull aclarir que a Berga es fan classes de castellà, amb una amplitud considerable, i opció al català per a tots els que així ho decideixen.
La meva queixa, o si voleu la meva reflexió, és sobre la manca de facilitats per continuar l’estudi del castellà, una vegada deixen el programa d’atenció als refugiats. Molts d’ells busquen casa i feina, fora de la comarca, mirant sempre cap a les grans ciutats: l’Hospitalet, Santa Coloma, Terrassa…
Quan ens retrobem, la majoria em comenten les dificultats per trobar algun lloc on continuar les classes de castellà, de forma gratuïta, i en uns horaris raonables. Molts dels refugiats vénen en família, amb nens petits o mitjans que van a l’escola, i si el pare ha aconseguit trobar feina pertoca a la mare portar-los i anar-los a buscar, amb unes hores intermèdies que podrien servir per anar a classes d’idioma.
Doncs bé, és molt difícil, per no dir impossible, trobar indrets on estudiar el castellà. Em pensava que Creu Roja, Càritas, ajuntaments o altres organismes i ONG tindrien aquest servei, en els seus programes d’ajuda, però si el tenen no en hores compatibles amb la de mestressa de casa. És a dir, als matins, migdies o a primera hora de la tarda, en comptes del vespre, quan tothom ja ha retornat a casa, i pertoca ocupar-se de la feina de casa.
A l’interior del país, és impensable trobar aquesta opció, perquè ha anat ampliant-se la idea que qui està aquí ha d’aprendre el català, i prou, però em pensava que terres més avall la comprensió i facilitat serien millors. Queda molt per fer… i és que hem de ser pràctics i comprensius respecte al futur que a molts refugiats els espera. La majoria d’ells ja no tornaran a casa seva, mai més. No tenen clar si el futur està aquí o més enllà. Tenir el castellà com a idioma principal és lògic, pràctic i elemental perquè els dóna una universalitat justificada en el fet que l’espanyol té 572 milions de parlants, i dintre de trenta anys en seran/serem 750 milions, el segon, després del xinès mandarí.
Bé, doncs, és molt raonable primer aconseguir dominar el castellà i, tot seguit, si es queden aquí, aprendre el català, amb facilitat i rapidesa, perquè els dos idiomes són cosins germans. És el que crec, i és el que els recomano. De fet, els nens, en poc més d’un any, dominen català, castellà, rus o georgià, ucraïnès, afganès, iranià… o qualsevol altre dels idiomes materns que tenen, i que afegeixen a l’anglès. En el meu cas, parlo mitja dotzena d’idiomes, i és cap a on hem d’anar tots plegats.
En resum, convindria estimular i pensar que hi ha milers, centenars de milers, d’immigrants en el país que necessiten estudis de castellà, i no els tenen a l’abast. Cal fer un esforç i obrir espais i programes, en totes les mitjanes i grans ciutats, per oferir classes, pensant en les dificultats econòmiques i en els horaris millors per facilitar aquest aprenentatge, bàsic i elemental per aconseguir la plena integració.
