El cor et fa mal en veure aquest paisatge, aquestes coses volgudes que segurament tardaran molts anys a reproduir-se a la retina. La silueta clàssica de les xemeneies de cal Guardiola, el pont de Sant Pere, les esglésies romàniques, els horts de la vall, el terraplè del cementiri, el carrer de la Igualtat que em guarda tants anys de la meva vida, el Passeig, el pont€” Aquesta és part de l’extensa descripció del terrassenc Lluís Sarlé-Roigé hores abans de marxar de la seva estimada Terrassa. Ho podeu llegir en el seu llibre “Ombres de la vida i de la mort”. És un petit tresor. Era el dimarts 24 de gener de 1939 i, com d’altres terrassencs, va deixar la ciutat, la seva llar, la seva feina i també amics i familiars. Aquella data esdevé un referent per a molts ciutadans car fou l’inici d’un exili sense retorn emmarcat per circumstàncies del tot adverses, tràgiques i preservades en el llarg silenci de molts anys i només recuperades en algun dietari o per les explicacions dels familiars més propers. Lluís Sarlé va morir a l’Hospital d’Antibes l’any 1948 després d’un periple per diferents espais de reclusió i centres hospitalaris arrossegant una greu malaltia que esdevindria mortal.
Nombrosos terrassencs iniciaren de matinada o durant la jornada d’aquell dimarts del mes de gener un itinerari, prou desconegut i sorprenent, però amb un alè d’esperança per una nova vida que arraconés les penúries de la guerra i l’imparable jou del feixisme. Hi hagué un notori moviment a diferents carrers de la ciutat: Passeig, avinguda de Jacquard, carretera de Castellar. S’hi veia de tot: gent, bultos, mobles, cotxes i camions. A l’Hospital Militar (Hospital de Sant Llàtzer) i d’altres espais reconvertits en llocs d’atenció sanitària s’evacuaven els malalts, mutilats i ferits. A la Casa del Poble del carrer Cremat hi hagué molt neguit durant tota la nit anterior per localitzar algunes persones i saber si hi hauria mitjans de transport disponibles per donar sortida a militants i familiars a trenc d’alba. Trobar un vehicle, fos el que fos, era la gran esperança per a les famílies que ja ho tenien tot a punt. Els destins van ser diversos: Mataró, Granollers, Vic, Olot€ Allí calia reagrupar-se després de l’esglaonada sortida i planificar les properes etapes d’un massiu èxode caracteritzat per l’abatiment, la precarietat extrema i la tristor de la derrota. Olot fou un dels llocs on es reuniren bona part d’aquells terrassencs que havien sortit de matinada o al llarg de la jornada. Olot es convertí en espai provisional d’acollida amb riuades de gent i vehicles que col·lapsaven tots els seus carrers. També fou lloc d’aturada d’alguns consellers i força personal de la Generalitat. Calia reposar i agafar forces per fer el darrer tram cap a França sota unes condicions adverses on el fred, la pluja i la neu eren ben presents. El pas pel Coll d’Ares i el descens a Prats de Molló esdevingueren un trajecte agònic amb inevitables i freqüents caigudes. Un munt de vehicles i tota mena d’objectes restaren abandonats per les ribes i esvorancs.
A Terrassa l’ocupació franquista ja era un fet i el divendres 27 varen tenir lloc una missa de campanya al Passeig i una desfilada militar per la Rambla per commemorar la “liberación” de la ciutat. Vuitanta anys després, el combat contra l’oblit ha de continuar sense treva.
