No tinc gaires vicis a la meva vida, entenent per vici algun comportament que pugui esdevenir perillós per a la meva integritat física o mental. Però si alguna cosa m’agrada, potser una mica massa, és el cafè. Això em porta a fer dues reflexions. La primera és que trobo pocs llocs al món a on serveixin un cafè acceptable i la segona és que, dins del ventall de succedanis encapsulats que trobem en aquest producte, sóc capaç d’assaborir sempre que passejo per la ciutat un cafè força aromàtic d’una conegudíssima marca que ofereix de manera gratuïta una tassa després d’una compra en aquesta botiga. Un "ristreto" molt curt em permet fer un moment d’aturada i gaudi del ritme frenètic de la quotidianitat i xerrar amb les persones. I la Núria m’explica que en aquella Store Coffee passen coses extraordinàries, dignes d’una elevada astúcia i d’un desvergonyiment a l’alçada de la sorprenent condició humana. Família de cinc que amb una bossa de croissants i una de galetes entra a la botiga i compra un tub d’aquestes anomenades càpsules, 3,50 euros el tub. Quan a aquesta família se’ls ofereix la possibilitat de prendre un cafè comença el festival. Un cafè per al pare, un tallat per a la mare i tres cafès amb llet per als nens i, ja ho tenim, esmorzar familiar asseguts a taula.
He voltat força pel món i treballo permanentment amb persones i encara hi ha situacions de la nostra espècie que em sorprenen. Aquesta habilitat que té la gent per fer de l’ús l’abús em sembla fora de sèrie. Som especialistes a trobar aquelles escletxes que la bona voluntat i la gratitud ofereixen. Segur que el que va pensar que era una bona idea convidar el comprador de càpsules de cafè a fer una degustació poc es devia imaginar que estava obrint un servei d’esmorzar gratuït a totes les famílies del país. Segur que aquesta marca de cafè pot suportar aquesta despesa però aquest no seria el tema que ens ocupa i sí l’atreviment i la insolència d’aprofitar-se d’una possibilitat com aquesta.
I la veritat és que en la profunditat del cas no sé si criticar o admirar els individus que passen per la vida d’aquesta manera, vull dir que coneixen tots els ets i uts per gaudir de les prestacions que el món ofereix sense perjudicar els seus interessos. I ara parlo d’aquells que cada sis mesos canvien d’entitat financera els seus estalvis per rebre l’oferta del semestre de premi, d’aquells que són capaços d’encetar un pernil i després d’haver-se’n cruspit gairebé la meitat el tornen a la botiga denunciant un alt grau de salinitat, exigint i aconseguint un pernil per començar i molts altres exemples que assentats sobre un vidre de legalitat són capaços d’esprémer totes les vies per tenir un avantatge de baixa volada.
L’episodi del cafè em sembla extraordinàriament destacable. Tenir la capacitat de pensar que podem assolir els cafès de l’esmorzar a 3,50 euros per a cinc comensals, despesa que a més utilitzem per assolir deu càpsules que gastarem a casa, és una jugada mestra de qualsevol cervell privilegiat. Necessitem una certa dosi de picaresca adobada amb gosadia i morro per veure en aquesta acció un manera d’estalvi familiar.
George Clooney, en un dels seus papers cinematogràfics més destacats a "Up in the air", fa de despertador de consciències, de provocador, per tal de poder assolir una vida millor a nivell individual i col·lectiu. No sé si en aquesta pel·lícula una escena com la que acabem d’explicar a la tenda de cafè seria un bon exemple per entendre millor el món dels humans.
What else, George?
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
