Enric Calpena és periodista, escriptor i professor. Va ser un dels primers presentadors del Telenotícies de TV3. Ara imparteix classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. La seva darrera novel·la, “El dia que Barcelona va morir”, es basa en fets reals i hi surt l’antiga Ègara en el moment que alguns ja començaven a anomenar Terrassa.
Com sorgeix “El dia que Barcelona va morir”?
Havia llegit coses sobre la ràtzia d’Almansur sobre Barcelona de l’any 985 i em va cridar l’atenció aquesta expressió, la del dia que va morir Barcelona, que es repetia molt. A partir d’aquí la idea va anar madurant. Faltaven els detalls però la base ja la tenia.
Però Barcelona no va morir.
No. Va quedar destruïda una tercera part de la ciutat. Tanmateix, es van cremar molts documents. Segurament molts d’ells a propòsit, per interessos. Amb la desaparició d’un document, desapareixia un deute, per exemple. Després de l’any 1010, quan els barcelonins van tornar de Còrdova, va començar la gran tasca de reconstruir els documents cremats. També va ser a partir d’aquest moment que Barcelona, i Catalunya també, va començar a créixer.
Es va haver de documentar molt per escriure el llibre?
No, no va ser una feina feixuga. Havia estat llegint sobre el tema durant anys. Llegeixes pel goig de saber, és clar, però més tard tot allò que has llegit et pot servir a l’hora d’escriure. La novel·la històrica no pot partir de zero però, si llegeixes molt, el procés de documentació és senzill.
Reconstrueix una època poc coneguda.
Sí, és remota i poc coneguda a nivell popular. La intenció era explicar aspectes desconeguts de l’època. He procurat que la novel·la fos coherent amb el que en sabem i que els comportaments dels personatges no fossin “marcians”.
Les dones hi tenen un paper bastant actiu.
El feudalisme va ser brutal per a les dones però la novel·la passa just abans, en un moment en què hi havia dones nobles que sabien llegir i que muntaven negocis.
Comerços?
No, la noblesa no es dedicava al comerç. Un gran negoci de l’època era construir ponts, que eren de peatge. Construïes el pont i després cobraves a tothom que hi passava. S’han trobat documents que acrediten que hi havia dones riques propietàries de ponts.
Els noms dels personatges són curiosos. N’hi ha un que es diu Gondemarus…
He buscat noms d’aquella època per ser ben rigorós. Els noms no només són de l’època sinó dels llocs d’on procedeixen els personatges. He utilitzat l’onomàstica elaborada per l’Institut d’Estudis Catalans.
La novel·la parla de la ràtzia d’Almansur però la relació amb els musulmans no sempre va ser dolenta, oi?
Els musulmans van arribar entre el 717 i el 720. Eren pocs, menys de trenta mil. Per tant, no ens podien envair i van optar per una política de fer-se la gent seva, amb una gran tolerància i uns impostos raonables. Això va canviar amb Almansur i les seves tres ràtzies. La tercera i més important va ser la de Barcelona però les ràtzies no eren per ocupar terrenys sinó per saquejar.
La situació havia canviat?
Sí. L’any 985 ja s’havia consolidat la Marca Hispànica –Catalunya, Aragó i Navarra– que depenia del rei dels francs però la veritat és que, del rei, no en podíem esperar res, no li importàvem i ens tenia molt abandonats. El comte Borrell fins i tot es va fer vassall del califa de Còrdova.
Als terrassencs, ens fa gràcia el que explica a la novel·la sobre l’origen del nom de la ciutat. És verídic?
És autèntic. El que no se sap segur és si el canvi de nom d’Ègara a Terrassa es va produir el mateix any 985 o una mica abans o una mica després perquè el que tenim d’aquella època no són cròniques històriques pròpiament dites sinó textos jurídics sobre propietats, però hi ha constància que la refundació de la Seu d’Ègara va associada a l’assentament de la gent a les terrasses, que dóna origen al nom de Terrassa.
Quina importància tenia la Seu d’Ègara al segle X?
Ègara era l’intent del bisbe de Barcelona d’independitzar-se de l’arquebisbe de Narbona. Per això es van invertir tants diners i esforços en la reconstrucció de la Seu d’Ègara. Era una inversió política. I també és veritat que aleshores la religió es vivia d’una manera molt més intensa.
La novel·la ja va per la quarta edició. Pensa escriure més novel·les històriques?
Sí, però ara, en ple curs, no tinc temps d’escriure, només de llegir.
Ja ha decidit de què tractarà la propera?
Estic donant voltes a diversos temes.
