El tancament de l’antiga seu de la Caixa d’Estalvis de Terrassa al carrer de la Rutlla és un pas més en el desmantellament d’aquesta institució, en aquest cas amb més valor simbòlic que efectiu. Una institució que va ser enormement rellevant per a la ciutat des de 1877 i durant 135 anys, comptant-hi també els tres anys que va existir fusionada amb Caixa de Sabadell i Caixa de Manlleu.
Som el país que som i, tal com ja he sostingut en altres ocasions, ens caracteritzem per la nostra escassíssima sensibilitat pel passat, fent-nos profundament irreverents a l’hora de tractar el patrimoni antic i practicant un esnobisme de fals nou ric -ara, potser, de fals cosmopolita- que només estima el nou pel fet de ser nou. De manera que, si així som nosaltres, quan qui pren decisions és foraster -com ho és el BBVA- és lògic que tampoc no valori una seu històrica si no li és útil i no encaixa en el seu compte de resultats. Ho entenc: una d’aquestes noves oficines que semblen una botiga de mobles i on es va a prendre cafè i a xerrar amb el gestor rotatiu vingut de qui sap on, a l’antiga seu de Caixa Terrassa, cantaria molt. De manera que aviat s’hi podrà anar a comprar roba feta al Vietnam, rampoines per a la casa sota el nom d’una franquícia el rètol de la qual taparà els baix relleus de la façana o qui sap si un basar xinès o un bar de tapes.
De fet, poc es pot criticar al BBVA per la seva insensibilitat. Cal recordar que l’edifici original de Lluís Muncunill de 1896 ja havia estat ensorrat -només seixanta anys després- per la mateixa Caixa d’Estalvis de Terrassa per inaugurar-hi l’actual el 1956, de l’arquitecte Josep Soteras. La junta de 1950 va decidir fer un nou edifici i va ser insensible al gran valor arquitectònic del bonic edifici modernista de formes neogòtiques que a hores d’ara tindria un valor patrimonial excepcional. En el seu lloc, es va fer l’edifici que s’ajustava al gust del règim polític del moment -tal com vaig escriure a "Estalvi, ciutat i progrés"- "de formes rectes i dures" que coincidien "amb l’autoritarisme amb què s’aplicaven els criteris d’una beneficència per al poble però sense el poble", un edifici "poderós i adust amb poques mostres de finor espiritual".
El president acabat d’elegir aquell 1956, Josep Salvans, en el discurs d’inauguració del nou edifici, es referia a l’antic qualificant-lo de "simpàtic, però vell i insuficient", i justificava l’estropici dient que "como tantas veces, las circunstancias se imponen, aun a costa de violentarnos en nuestros sentimientos más profundos". Aquelles ínfules ara fan riure si tenim en compte que només va ser la seu principal vint anys, fins que el 1977 es va traslladar al Portal Nou…, per només 24 anys més. I el magnífic edifici de 2001 de Jan Baca només ho seria per poc més de deu anys. Doncs això: ara, les circumstàncies es tornen a imposar, amb l’avantatge que els directius del BBVA no han hagut de violentar cap sentiment profund, o no ho han hagut de dir amb la hipocresia de 1956.
El camí que va de l’edifici de Lluís Muncunill de 1896 a l’oficina principal del BBVA al portal de Sant Roc de 2018 és una magnífica metàfora del país. La primera seu va durar 60 anys. Les dues següents, poc més de vint. La tercera, deu. I, sobre l’actual, es poden fer apostes sobre quan es tornarà a remodelar.
