Camino pel camí que vorejava l’antiga Radio Liberty a la platja de Pals. Miro en direcció a Begur i veig com una de les muntanyes de l’entorn de Sa Punta i Sa Riera està sent excavada per construir-hi encara més. L’esvoranc és fenomenal. La indignació també. I aquest només és un exemple més del que hem fet en el país en temps de democràcia i d’autogovern. No és veritat que tot hagi estat culpa de Madrid, hi ha coses que hem fet molt malament i una d’elles és la gestió urbanística de la Costa Brava en què s’ha pensat molt més en els interessos a curt termini que en el llegat paisatgístic que com a país necessitem. No m’he considerat mai un conservacionista a ultrança, senzillament no ho sóc, però el que passa en alguns llocs de la Costa Brava és escandalós. La gestió del terme municipal de Begur, per posar un exemple, és un escàndol que no és vinculable a un o altre ajuntament, és un despropòsit per acumulació.
Vaig a la web de SOS Costa Brava i segons la seva versió es tracta de “24 habitatges de luxe d’un gran impacte visual, ambiental i paisatgístic en un terreny que era una pedrera il·legal, amb pendents superiors al 20%, enmig del bosc”.
Molt a prop d’on camino, a la pròpia platja de Pals, hi ha un projecte de més de mil nous habitatges que trencarien completament el fràgil equilibri d’aquesta zona. Són projectes que es van aprovar fa anys i que, vistos a ulls d’avui, resulten un veritable despropòsit. Són espais preciosos. Pinedes crescudes a les dunes que de tant en tant trenquen la seva parsimònia amb algun conreu o una vinya vella, algunes de les quals s’han tornat a recuperar. Segur que cal establir mecanismes de compensació per a aquells que tenen drets edificables sobre aquests terrenys i segur que els ajuntaments actuals que han heretat aquests projectes es deuen trobar amb força dilemes. No podem ser una república bananera, les coses s’han de fer bé. Però és tant de sentit comú que estem davant de desastres evitables que caldria fer un debat seriós sobre els límits del creixement en zones tan sensibles com aquests entorns i reprendre una forma de fer urbanisme completament diferent. I, més enllà del debat, cal prendre decisions urgents. La solució em temo que no pot ser local.
El nombre de casos amb una afectació urbanística molt lesiva per al paisatge i per a l’equilibri sobre els recursos naturals de l’ecosistema de la Costa Brava, ja de per si molt estressat, és molt alt. Molts dels casos corresponen als municipis de Begur i de Palafrugell, en què lluny dels seus nuclis urbans predominants passen aquest tipus de desastres.
Ha estat igual a tot arreu? No del tot. Per tornar a la Costa Brava, Palamós hagués pogut esdevenir un Platja d’Aro en potència. Però hi ha qui ho va saber aturar i va retornar a un model menys semblant a Benidorm i al del desastre de la costa valenciana. L’entorn de Palamós que s’enfila per Bell-Lloc cap les Gavarres és un exemple del que cal fer. El que és inconcebible és que quedin paratges de platja verge residuals (encara cueja el famós litigi de la platja del Castell) i que un dels pocs que s’hagin conservat és el de les famoses antenes de Pals perquè hi havia Radio Liberty. Que sigui gràcies als americans i la guerra freda que ens quedi un dels pocs espais verges de costa ja té delicte. És clar que si haguessin fet cas a Josep Pla i hi haguessin posat una central nuclear hagués estat molt pitjor. Josep Pla, el meu ídol, també s’equivocava i tenia dèries que a ulls d’avui són impròpies. Li semblava que la modernitat passava per sembrar moltes centrals nuclears tal i com havia fet la França gaullista.
I qui diu la Costa Brava diu Matadepera. I no parlo només d’aquest Ajuntament actual. Senzillament és l’acumulació d’un sentit urbanístic orientat al curt termini que ha deixat fer disbarats pels que no cal ser un expert per avaluar-ne l’excés. És tan evident que la urbanització extensiva de les Pedritxes està renyida amb la qualitat paisatgística i el mínim sentit de la sostenibilitat que no cal donar-hi massa voltes. Igual que mai s’hauria d’haver permès urbanitzar fins a cotes tan altes a la zona de Cavall Bernat. Algun dia ens adonarem de tots els desastres que també han fet els ajuntaments democràtics per la raó que sigui, però el mal als ulls i a l’ecosistema és innegable i irreversible. Hom té la sensació que no n’aprenem i que els projectes amb alt impacte paisatgístic i ambiental continuen.
En aquests anys d’autonomia, Catalunya ha fet moltes coses bé. En algunes hem estat referència internacional, com per exemple la forma com hem gestionat la ciència al país, però en d’altres tenim resultats ben galdosos. I no hem de perdre el sentit autocrític. No tot sempre és culpa dels altres. De vegades, com és el cas de la Costa Brava, simplement, ens hem cobert de glòria.
