Tenim un país i un Estat poc eficients, per un munt de qüestions que demostren la manca de coordinació entre administracions. Ningú s’estranyi dels elevats dèficits i endeutament que, any rere any, generen totes elles. Posem-ne un exemple.
Aquests dies d’hivern, estem sota zero, a bona part del país, cosa que genera plaques de gel, en carreteres, amb la conseqüent necessitat d’aplicar-hi sal potàssica per desfer-les i evitar més accidents dels que ja tenim.
Ben aviat, també arribarà la neu, cobrint una part del país i de les carreteres, cosa que obligarà a posar en marxa la maquinària pertinent, per netejar-les i fer-les transitables.
En el país i l’Estat, tenim carreteres privades (autopistes de peatge i alguns túnels), carreteres estatals, carreteres nacionals (autonòmiques), carreteres provincials (la Diputació de Barcelona té prop de 2.000 quilòmetres) i camins municipals, alguns d’ells asfaltats… Totes aquestes vies estan sotmeses a les condicions climatològiques, amb gel, des de fa setmanes, i aviat amb neu.
Semblaria que una bona coordinació de totes elles permetria fer-hi front amb una rapidesa i eficàcia dignes d’elogi. Doncs, no. Si fóssim a Suïssa, això seria el normal, d’aquí que em consideri ciutadà suís d’adopció, pels meus set anys viscuts a la capital, però estic aquí. Estem aquí. I, aquí, què passa?
Doncs que cadascú va per lliure. M’explico. Les carreteres privades organitzen la neteja de gel i neu pel seu compte. Lògic.
Ara bé, la resta d’administracions també ho fan, cadascuna pel seu compte, sense cap mena d’organització entre elles, amb el resultat d’un cost enormement elevat, i il·lògic. Aviat ho entendreu. Els ciutadans veiem passar camions de sal, escampant-la per les carreteres de l’Estat… Tot seguit, veuen passar altres camions que n’escampen, per altres carreteres, perquè són de la Generalitat… A continuació, veuen passar altres camions que n’escampen per altres carreteres perquè són de la Diputació… I finalment veuen passar altres camions, remolcs o vehicles adaptats que n’escampen per camins municipals perquè són de l’Ajuntament.
Si parlem de maquinària per treure neu, les imatges són similars a les anteriors. I veus amb estupefacció com una màquina llevaneus treballa intensament en un tram de carretera, per a tot seguit aixecar la pala i córrer cap a un altre tram perquè el d’entremig pertany a una altra administració i, per tant, no hi pot actuar. Així, doncs, tenim màquines corrent d’un lloc a l’altre del país, abaixant i pujant la pala segons l’encàrrec que tenen, corresponent a l’administració que les ha contractades. I el mateix passa quan es tracta de material propi de l’administració.
En resum, la coordinació és impossible. Molts alcaldes hem intentat trobar-hi solució i mirar de posar-nos d’acord per treure millor profit de la maquinària i estalviar diner. Impossible.
En un petit país com el nostre, no seria millor un acord entre els tres nivells d’administració per contractar un servei necessari per a totes elles i pagar-lo proporcionalment? Pel que podem veure, no.
Algun dia, dedicaré uns quants articles a explicar molts altres exemples de mal funcionament de serveis públics essencials, com el d’avui, que denoten una falta de planificació i programació evidents. I sobretot demostren la manca d’un model administratiu global, de país. El diner públic ha de tenir un destí rigorós, ben planificat i sota el principi de l’austeritat i l’eficiència. Aquí no som ni eficients ni austers i, si a més tenim un govern dedicat a construir “castells a l’aire”, amb un president convertit en turista i predicador, en comptes d’administrador, s’entén que no es vulgui entrar en temes tan “terrenals”. Així, doncs, continuarem cadascú pel seu cantó, perdent hores i esforços, amb un elevat cost de funcionament. L’eficiència i austeritat estan de vacances.
