Un dels treballs que ha de realitzar el Teatre Nacional de Catalunya és la recuperació del patrimoni cultural del país, oblidat en les prestatgeries i sepultat sota la pols del pas del temps. Des que va arribar a la direcció del TNC aquest ha estat l’objectiu número u de Xavier Albertí. Una d’aquestes joies que ha recuperat de l’oblit ha estat l’adaptació al teatre de la novel·la de Santiago Rusiñol “La niña gorda”, peça que ha estat adaptada per Jordi Oriol que al mateix temps és l’actor que interpreta aquest monòleg que farà gira per tot Catalunya.
Sitges ha fet que Santiago Rusiñol estigui en l’imaginari popular com a pintor i com a dramaturg, però pocs coneixen la seva faceta de novel·lista. “La niña gorda” com a novel·la va ser publicada el 1917. Es tracta d’una història sobre les dones que acaben sent atracció de fires i de circ per les seves deformacions físiques. La novel·la és una paròdia de “La ben plantada”, d’Eugeni d’Ors. D’Ors dibuixava sempre una dona catalana disposada a sacrificar-se pel seu marit; la dona de Santiago Rusiñol serà una dona explotada i torturada per tot el món.
L’adaptació de Jordi Oriol, sota la direcció de Xavier Albertí, posa en escena un narrador, assegut en una banqueta, impecablement vestit i que conta al públic la història d’aquesta dona explotada per tothom, la família, el marit, els empresaris, etcètera. No hi ha res a l’escenari, només la presència del monòleg, i al final de l’espectacle apareix una pianola automàtica que es mou per tot arreu al ritme de la música.
Sembla que Jordi Oriol fos un addicte als pianos i als monòlegs difícils. El talent de Jordi Oriol com a escriptor, poeta i actor i la mà mestra de Xavier Albertí han donat com a joc una competició verbal primer en la seva anterior peça, “L’empestat”, i ara a “La niña gorda”. Aquesta parella actualitza i reivindica l’obra de Santiago Rusiñol, apropant-la a l’espectador contemporani que sent empatia per aquesta dona víctima dels abusos dels qui l’envolten.
Jordi Oriol i Xavier Albertí, dos homes orquestra: autors, directors, actors, cantants i músics. Dos amants del teatre d’ungles molt afilades que posseeixen també l’aptitud del jugador per a la paròdia del seu propi ofici en un text que els va com a anell al dit. La peça de teatre és, entre moltes altres coses, un examen de la solitud de les dones i sobretot d’aquelles que vivien sota la influència romàntica del príncep blau. Assaborim les digressions literàries, la subtilesa dels sobreentesos i el joc entre el mirall literari i la realitat d’una dona que és una joguina de la fortuna. L’humor tendeix a l’absurd i la refinada arquitectura de la composició entre la paròdia i el grotesc dóna com a resultat aquest esperpent literari. Tot per fer-nos comprendre la complexitat de les coses simples del teatre i de la vida, les coses més belles i alhora les més terribles s’amaguen a la naturalesa de l’ésser humà, en aquest sentit veiem dia rere dia els casos de violència de gènere, dones maltractades, explotades o assassinades a mans dels homes. La conscienciació i la reflexió entre els espectadors ajuden la conscienciació de la societat, en aquest sentit aquest monòleg respon al vell tòpic llatí d’Horaci: ensenyar divertint.