La Laia Monzonís, una terrassenca de 18 anys, ha tingut moltes reaccions adverses a aliments. En més d’una ocasió, després d’ingerir algun aliment, ha tingut problemes per respirar, picors a la pell, inflamacions o urticària i ha hagut de córrer cap a l’hospital. Aquesta jove és al·lèrgica a quasi tota la fruita, quasi tots els fruits secs i quasi tots els llegums, així com a alguns additius del peix, a l’enciam i la pastanaga i a la penicil·lina i l’amoxicil·lina. També ho era a la soia però ara ja en pot consumir. Li van diagnosticar les primeres al·lèrgies quan tenia 2 anys i les últimes, ara fa uns tres anys. Explica que quan era petita quasi que no menjava mai a restaurants i que algun cop, anant de viatge, s’ha endut una maleta plena de menjar per evitar riscos.
Com la Laia, a Catalunya hi ha moltes altres persones amb al·lèrgies a aliments. De fet, l’al·lèrgia alimentària és un problema de prevalença creixent. En només 10 anys, les consultes per aquest motiu a casa nostra han passat del 8,7% (any 2005) al 12,6% (any 2015). Tot i que les causes no són clares, Maria Teresa Dordal, al·lergòloga de l’Hospital Universitari de Bellvitge i presidenta de la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica (SCAIC), apunta que “la teoria actual el que ens diu és que potser la vida que portem actualment en el món occidental ha fet que haguem perdut el contacte amb una sèrie de microbis que ajudaven el sistema immunològic a aprendre a tolerar certes coses. Com que no tenim tanta diversitat de bacteris bons, per dir-ho d’alguna manera, el sistema immune no ha après aquesta resposta de tolerar i el que fa és reaccionar a la inversa”.
Un dels àmbits en què es detecta un increment són les al·lèrgies alimentàries complexes per fenòmens de reactivitat encreuada entre proteïnes al·lergèniques presents a diverses espècies, els anomenats “panal·lèrgens” (reactivitat entre diversos aliments, entre aliments i pòl·lens, entre aliments i altres al·lèrgens ambientals, etcètera).
També es detecta un increment de casos amb manifestacions clíniques menys clàssiques com ara les esofagitis eosinofíliques, en què en alguns pacients el paper de l’al·lèrgia alimentària pot ser rellevant. Així mateix, creix la importància dels anomenats cofactors com a inductors i/o magnificadors de reaccions al·lèrgiques potencialment greus, com per exemple la pràctica d’exercici físic o l’administració d’antiinflamatoris coincidint amb la ingesta, entre d’altres.
En qualsevol moment
Encara que qualsevol aliment o els seus components poden donar lloc a reaccions al·lèrgiques, s’han identificat alguns grups que hi estan associats més freqüentment; és el cas de crustacis, ous, peix, cacauets, soia, llet, fruites en general, fruites amb closca, api, mostassa, grans de sèsam, tramussos, mol·luscs i els derivats corresponents.
Les al·lèrgies alimentàries poden aparèixer en qualsevol moment de la vida d’una persona, tant en la infantesa com en l’adolescència o l’edat adulta. “És possible que hi hagi un factor genètic predisposant. Això ho veiem, sobretot, en els nens. Però també hi ha moltes persones que de cop i volta es tornen al·lèrgiques sense que hi hagi cap antecedent a la família”, explica Dordal.
Tot i això, quan en una mateixa família hi ha molts casos d’al·lèrgies alimentàries, els metges acostumen a donar algunes recomanacions. “Durant molts anys, en aquesta situació, s’aconsellava que els aliments que clàssicament sabem que poden provocar al·lèrgia, com la llet, els ous i el peix, s’introduïssin molt més tard del normal en els nadons”, comenta la metgessa. No obstant això, “aquests últims tres o quatre anys, s’han publicat treballs que diuen que el que hauríem de fer és el contrari. Ara hi ha estudis que diuen que en els nens hi ha un període finestra o un període d’oportunitat entre els tres i els sis mesos, probablement, i potser si introduïm els aliments aquí podem afavorir que no desenvolupin una al·lèrgia”, reconeix.
Segons diu la doctora, és molt poc probable que les reaccions al·lèrgiques desapareguin amb el temps. “Les que poden acabar marxant són l’al·lèrgia a la llet o a l’ou quan comencen de molt petit i el sistema immune encara no està gaire madur”, explica.
Tot i que no hi ha cap cura miraculosa per a les al·lèrgies, “ara, el que s’està provant en adolescents és el que en diem inducció de tolerància”, destaca Dordal. “El que es fa és donar-los petites quantitats de l’aliment de manera controlada, primer a l’hospital i després a casa, augmentant-les molt lentament perquè el cos s’hi vagi acostumant. Això sembla que té un percentatge d’èxit important tot i que requereix que després el pacient vagi ingerint de manera regular aquell aliment durant bastant temps perquè el cos s’hi vagi adaptant. S’està fent amb la llet i l’ou i ara s’ha començat a fer també amb el peix”, detalla la presidenta de la SCAIC, que també assenyala que “s’està treballant amb la possibilitat de fer algun tipus de vacuna per a l’al·lèrgia al cacauet, per exemple, o per a l’al·lèrgia a una proteïna que està en el préssec”.
Fora de casa
Segons dades de la Comissió Europea, set de cada deu reaccions al·lèrgiques greus es produeixen menjant fora de casa, i, concretament, un 20% tenen lloc a les escoles. L’ou i la llet són els aliments més sovint implicats en el cas dels nens, mentre que en majors de 14 anys ho són la fruita (especialment el préssec) i els fruits secs. Gairebé la meitat dels pacients presenten erupcions cutànies (urticària), però en un de cada quatre casos l’al·lèrgia es manifesta en forma d’anafilaxi, una reacció al·lèrgica generalitzada greu potencialment mortal.
Per evitar conseqüències fatals, “normalment, als al·lèrgics diagnosticats, els donem un kit d’urgència on hi sol haver unes pastilles que porten medicació i si la reacció és greu tenen uns autoinjectors d’adrenalina, que és el millor antial·lèrgic que hi ha. Se’ls explica quan i com s’ha d’utilitzar. Evidentment, però, sempre s’ha d’anar a Urgències per si calgués algun altre fàrmac o alguna altra dosi a més de la que ells es puguin haver administrat”, puntualitza Dordal.
De la mateixa manera, “hi ha una normativa d’obligat compliment que ve de la UE per etiquetar correctament els aliments amb els principals al·lèrgens. Aquesta normativa, inicialment, afectava els aliments que comprem però actualment s’ha estès a la restauració. Els restaurants han de tenir identificats a cada plat quins són els potencials al·lèrgens i si ho preguntes t’ho han de poder dir sense problema”, informa la doctora, que assegura que des de la SCAIC “estem treballant amb el Departament d’Ensenyament per aconseguir fer campanyes de formació als docents i al personal auxiliar dels menjadors escolars perquè sàpiguen com han de manegar una possible reacció al·lèrgica”.
Saber diferenciar
D’altra banda, un altre aspecte que destaca l’al·lergòloga és “la importància de diferenciar adequadament les reaccions pròpiament al·lèrgiques d’altres reaccions sense cap mecanisme immunològic subjacent, com ara les intoleràncies alimentàries”. En aquest sentit, Dordal alerta que “en els darrers anys han proliferat diverses proves de laboratori que s’ofereixen suposadament per al diagnòstic d’al·lèrgies i/o intoleràncies alimentàries però que no tenen cap fiabilitat científica”, de la mateixa manera que defensa la figura de l’al·lergòleg, “un especialista que està format per atendre qualsevol tipus d’al·lèrgia a qualsevol edat”.
La doctora explica que “l’al·lèrgia acostuma a tenir uns símptomes bastant clàssics a nivell de pell, com picor, envermelliment o urticària, que se t’inflin els ulls o els llavis o dificultat per respirar com ara ofec i asma, i de vegades reaccions més greus en les quals el pacient pot arribar a perdre el coneixement”. En canvi, en els casos d’intolèrancia, “els símptomes tenen un caràcter més digestiu”. “Hi pot haver mal de panxa, dolors i còlics, distensió abdominal, és a dir, que se t’infli la panxa, diarrea i mal de cap”, diu. També hi pot haver pèrdua de pes en no poder absorbir bé els nutrients. No obstant això, des de la Fundación Española del Aparato Digestivo apunten que en les al·lèrgies també hi pot haver nàusees, vòmits i diarrea.
Les dues causes més comunes d’intolerància alimentària són la lactosa (el sucre principal de la llet de tots els mamífers) i el gluten (una proteïna que tenen alguns cereals com ara blat, ordi, sègol, civada, espelta, kamut i triticale), tot i que també és habitual la intolerància a la fructosa i a alguns additius utilitzats en la conservació d’aliments. Segons subratlla el Consell Europeu de la Informació sobre l’Alimentació, mentre que en les al·lèrgies l’única forma de prevenir reaccions en les persones sensibles és eliminar l’aliment o el component de la dieta o del seu entorn, en cas d’intolerància pot ser suficient limitar la mida de les racions de l’aliment en qüestió.
