Cap als 12 anys, els més joves comencen a crear la seva pròpia identitat i a individualitzar-se davant la proteccció inherent a la infantesa. Així ho explica la Lita Muñoz (Barcelona, 1963), “coach” en desenvolupament personal i lideratge. Al davant del projecte Youthcamp, a Sant Cugat, busca que els adolescents cultivin habilitats i capacitats per tal que sàpiguen gestionar millor el seu present i futur.
Diuen que l’adolescència cada vegada comença abans i acaba més tard. Què en pensa?
És cert que ara tot va molt ràpid, però hem de situar l’adolescència a partir dels 12 anys, que és quan acaba l’educació primària i resulta un moment vital de canvi; de desorientació, sovint, en què d’alguna manera tu has de començar a prendre decisions i també has d’entrar en la teva pròpia individualitat…
I també és l’edat en què molts pares poden començar a tremolar…
Home, és quan molts adolescents comencen a rebutjar tot allò que fa referència al nen petit o a la nena petita que eren, precisament perquè han de créixer, han de crear la seva identitat… I els pares formen part d’aquest paquet que de vegades rebutgen.
Com a “coach”, quines habilitats de desenvolupament personal treballa amb els més joves?
Es tracta que sàpiguen gestionar les emocions i que entenguin que al final, això, una emoció, no deixa de ser una informació que alguna cosa m’està passant… La idea és que aprenguin a preguntar-se el per què d’aquella emoció. I també que treballin l’autoestima i la confiança personal, el ‘qui sóc jo’, el ‘com soc’, ‘què m’agrada’, ‘quins valors són importants per a mi’…
I si l’adolescent li diu que el més important per a ell és tenir molts “likes” a Instagram, què passa?
Doncs aleshores la pregunta és: ‘Què és el que realment estàs buscant amb el ‘like’ d’Instagram?’ És a dir, aconseguir un “m’agrada” et pot fer pensar que ets molt ‘guai’, et pot donar una seguretat. Però serà una seguretat artificial, perquè darrere d’aquell ‘like’ pot realment no haver-hi res.
Aquest comportament de què parla no és tan sols exclusiu dels adolescents. Milions d’adults pengen cada dia fotos de la seva vida a l’Instagram o al Facebook buscant l’aprovació dels altres…
Sí, clar. I en el fons això respon a una falta de maduració i de confiança en un mateix. És un ‘necessito que els altres em diguin què guapo que soc, què bé que ho faig’; necessito que els altres em diguin potser allò que jo mateix no sóc capaç de dir-me…
La tecnologia ha complicat o ha facilitat el procés maduratiu dels adolescents?
Una de les coses que veiem és que la tecnologia els crea moltes dificultats en les relacions personals.
En quin sentit ho diu?
Perquè dediquen molt temps a parlar amb els seus amics a través del mòbil i en aquestes converses virtuals no hi ha emocions, ja que la comunicació no és completa, no és de tu a tu, de pell a pell, i aleshores es generen molts malentesos. De fet, la relació amb els amics és una de les preocupacions habituals que tenen els adolescents. Un altre problema important es dona si queden despenjats de la resta del grup, perquè en aquesta edat el sentit de pertinença a ell és molt important.
Vostè també treballa la capacitat de lideratge. Es pot intuir qui, ja de molt jove, presenta qualitats com a líder?
Hi ha persones que, ja a aquestes edats, tenen qualitats innates per inspirar els altres dins d’un grup, per fer que els demés creixin. Per a mi el lideratge no és tant una qüestió de dirigir els demés, com d’inspirar-los, com d’influir en un grup. Val a dir que tots els adolescents poden ser líders en algun moment determinat o en una circumstància concreta.
Des del “coaching” com es treballa, per exemple, el desenvolupament del lideratge?
Una de les maneres és a través de jocs i dinàmiques. Quan els adolescents hi entren de ple, aleshores el que volen és gaudir d’allò que estan fent, i llavors desconnecten i es mostren tal com són. Després arriba el moment de fer-los reflexionar sobre l’experiència.
Quines altres formes hi ha de cultivar les habilitats personals en els més joves?
Una altra via seria el pensament visual, és a dir, que sàpiguen projectar-se en imatges per saber millor, per exemple, qui són. En últim terme, tenir cura de la gestió de les emocions, l’autoestima i la confiança personal els ha de servir tant en els estudis, com amb la família o els amics. I els ha de permetre construir uns bons pilars per afrontar el seu futur laboral.
En l’adolescència, la relació amb els pares sovint és complicada. Quin paper suggereix que adoptin els progenitors?
El d’acompanyar, el de passar de ser el ‘pare-protector’ de la infantesa al ‘pare-guia’ que està al costat del fill, l’observa, tal vegada li comenta com veu les coses i tracta de posar-se en les seves sabates, però no li diu què ha de fer, perquè això als fills no els fa cap bé.
I en general els pares actuals s’hi mouen bé, en aquest camp?
Ningú neix ensenyat, però a la societat cada cop hi ha més interès per l’autoconeixement personal i això s’acaba traslladant als fills. Ja no passa com amb aquells pares més grans, de més edat, sobretot homes, que gairebé no havien rebut una educació emocional. Al contrari, que s’havien educat en el missatge de “els homes no ploren” i havien viscut sempre com en una mena de ‘presó’ de sentiments, de no poder mostrar el que sentien.
I amb aquestes persones s’hi pot connectar emocionalment?
Jo diria: ‘Ensenya’ls tu la teva emoció i potser ells ensenyaran la seva’. És com si haguessin de rebre permís per mostrar-se vulnerables.
