Immersos com estem en un interminable procés que produeix notícies cada dia, més relacionades amb la crònica judicial, i de mobilitzacions, que no pas amb l’acció de govern i les perspectives de futur, queden enrere informacions que haurien de ser preses en consideració i degudament meditades, per tenir-les en compte a l’hora de sortir del carreró sense sortida on alguns ens han portat.
A principis de juny de l’any passat, vaig tenir ocasió de llegir l’informe “Cat 2018”, sobre la radiografia de la llengua catalana, amb 50 dades, que reflectien la situació del català, comparant les xifres de 2003 amb les de 2013. És a dir, un període de 10 anys, suficientment ampli i suficientment recent com per ser de plena actualitat.
Ara, en un dia de poca feina oficial, l’he reprès perquè em varen quedar les ganes de convertir aquelles dades en un article divulgatiu, pel que pot tenir de contrast amb algunes idees preconcebudes, per part d’un sector de l’independentisme i com a avís per a navegants, de cara al futur immediat i a mitjà termini.
Segons aquest informe, que fa referència sempre a majors de 15 anys, hi havia a Catalunya 2.584.900 persones que tenien el català com a llengua habitual, l’any 2003. Doncs bé, a l’any 2013, el nombre de persones havia baixat a 2.269.600.
En el mateix període, el nombre de persones que tenien el castellà com a llengua habitual era de 2.650.300, que en el 2013 havien passat a ser 3.172.600.
Curiosament s’ha fet molt poca, per no dir nul·la, divulgació d’un informe com aquest, amb unes dades tan significatives com aquestes, que a més comporten algunes lliçons que alguns no volen ni sentir-ne a parlar.
Hi ha hagut un descens notable en els mitjans audiovisuals pel que fa a l’ús del català, fins al punt que el nombre de pel·lícules en català està en xifres realment residuals. Només cal anar a qualsevol dels centres comercials per constatar que, de 10 o 12 sales de projecció, només en trobarem una, màxim dues, amb alguna pel·lícula doblada al català.
En matèria judicial, on el català estava en clara minoria, ha sofert un nou descens, en comptes d’augmentar quota. Sorprenent, o no?
Podria seguir amb algunes altres dades curioses, però algun dels pocs especialistes consultats donava una altra dada interessant i preocupant alhora, com que l’interès per aprendre el català ha sofert un retrocés, fruit d’un procés que ha convertit el panorama lingüístic més en un conflicte que no pas en un atractiu.
En resum, si això passava en els primers anys del procés, què no estarà passant a dia d’avui? Qui no vulgui veure el conflicte i un deteriorament de la convivència interna és que no vol veure la realitat. I portem massa anys en què alguns han inventat una realitat virtual i s’han instal·lat en el seu interior, creient que en algun moment la convertiran en certa. Els catalanistes hem batallat sempre per la llengua, l’ensenyament, la cultura, com a vies per a la integració. Doncs, ara, constatem que el procés tira enrere molts dels èxits obtinguts.