Per fer tard, no cal córrer. Aquest principi hi ha molts conductors que no el tenen clar, malgrat que hi ha adhesius (als vidres) que els ho refreguen pels ulls. En William Shakespeare mantenia que “millor tres hores abans… que no pas un minut tard”. Per contra, en la societat espanyola, és un valor en decadència. Sovint et trobes -quan vas a alguna conferència- que t’anuncien “cinc minuts de cortesia” per als qui encara no han arribat. Serà possible? En tot cas, això caldria que s’ho plantegessin els “tardons”. No em val l’excusa que han hagut d’anar a aparcar, que han trobat trànsit pel camí o qualsevol altre berenar de duro. Excuses de mal pagador!
Recomano mirar el tauler d’anuncis exterior del col·legi Lanaspa. De manera ben senzilla, et fan la pregunta següent: “Oi que, quan arribes tard a l’aeroport, perds el vol?.. Igualment, si et passa a escola, és evident que perds quelcom”. Certament pot semblar una minúcia, però té més profunditat de la que pugui semblar.
Crec que una persona que no compleix quelcom tan simple és incapaç de fites més complicades. El rei Lluís XVIII mantenia que “aquesta virtut és l’educació dels monarques”. I el dramaturg George Bernard Shaw deia que “millor mai que no pas tard” (contra un famós adagi espanyol que prescriu el contrari). Charles Dickens encara ho refermava més en mantenir que “mai no hauria pogut fer tot el que he fet sense els hàbits de puntualitat, ordre i diligència. Sense la determinació de concentrar-me en una tasca al mateix temps”.
“Arribar tard és una forma de dir que el teu propi temps és més important del de la persona que t’espera” (Karen Joy Fowler, escriptora nord-americana de ciència-ficció). Denota un rerefons d’orgull, desconsideració i nul·les ganes de quedar bé amb el teu contertulià. A partir d’ací, en una primera cita, la impressió inicial que un deixa té molta més importància de la que hom pot imaginar-se.
Contrastant l’ADN germànic i el nostre, hi ha gent que es mal defensa adduint que ells tenen el cap quadrat. De cap manera! Tard o d’hora, de manera generalitzada, tothom admet que Alemanya ha esdevingut la locomotora de la UE per un munt de valors. Entre ells, la puntualitat, la constància i l’amor a la feina. És com jo ho veig.
