El teatre en temps de crisi es converteix en un observador de la realitat. La precarietat laboral, la pobresa i la vida a l’extraradi són els objectius en què centra la seva mirada Marilia Samper en la seva obra "L’alegria" que vam poder veure a la Sala Beckett. L’obra neix d’un encàrrec de la sala a l’autora com a dramaturga resident.
Samper tracta el tema del món obrer, del barri, de les famílies amb dificultats per arribar a final de mes. La dramaturga pren per al seu treball els referents literaris del món anglosaxó molt més acostumat a dignificar la vida de la classe obrera. Ha tractat en "L’alegria" reivindicar el col·lectiu enfront de l’individual, en les ciutats tendim a una vida individualista en què ningú és solidari amb ningú, per pur desconeixement; planteja la recuperació de la consciència de teixit social col·lectiu.
L’obra es va estrenar la temporada passada i aquest Nadal s’ha refet. És un exemple més del suport que la Beckett dóna als nous creadors, orfes en aquests moments de teatres públics on poder estrenar.
En aquest context de crisi econòmica i social, una mare, Júlia -Lluïsa Castells-, i el seu fill -Alejandro Bordanove-, que, afectat per una malaltia neurodegenerativa, viu en la seva cadira de rodes i no pot sortir del seu pis. El conflicte es posa en marxa quan la mare decideix treure el seu fill al carrer, com que no pot amb la cadira de rodes i el pes del fill, decideix posar una rampa per poder treure el seu fill al parc a prendre el sol i veure el món. El pare no apareix en aquesta pintura. La mare porta sola el pes de l’existència dels dos. Ella treballa en una cambra frigorífica i quan arriba a casa aporta tota la calor que el seu cor és capaç de generar al seu fill.
El problema ve quan, per als veïns, la rampa per superar nou graons suposa un cost econòmic, quan la generositat i l’interès per l’altre vénen juntament amb una despesa; la proposta es converteix en una guerra entre junta de veïns i la mare. El veí de dalt, amo del pis on ella viu de lloguer, és el president de l’escala i està interpretat per Andrés Herrera, Ramon, que intenta fer d’intermediari en la situació, però que viu també la seva pròpia tragèdia amb la seva dona. El quart personatge d’aquesta història és una veïna traductora de rus interpretada per Marta Millà. El jove en cadira de rodes és el narrador de la història i al mateix temps es desdobla en altres personatges les veus dels quals sentim però no veiem. En aquest ambient gris i trist, ple de dificultats i petites tragèdies, la mare coratge s’imposa com a dictadura: l’alegria. Fent gala del refrany clàssic: al mal temps bona cara. L’actitud amb la qual enfrontem la nostra realitat quotidiana marca l’esperit amb què afrontem les dificultats de l’existència. Marilia Samper sembla donar-nos una lliçó de vida.
