Si hom pensa en les ciutats catalanes té la impressió que hi ha una colla de ciutats que els costa molt sortir-se’n. Algunes d’elles, com Reus, no han tornat a assolir el paper preponderant que havien jugat a la Catalunya vuitcentista, just després de Barcelona. A altres, com Manresa, els ha costat tenir massa crítica suficient com per ser pols amb entitat i talent suficient com per destacar fora de l’entorn metropolità. Més al nord encara és més complicat. La Berga postindustrial no sembla aixecar cap, només en sentim a parlar per la Patum i per algun estirabot polític. Hom té la sensació que a la Catalunya central només Vic presenta fonaments d’una certa consistència. Fins i tot a zones d’evident prosperitat, com és l’entorn de Girona, si hom passeja per la Bisbal, per Torruella, per Palafrugell, hi veu més passat que present. Badalona, una ciutat tangent a Barcelona, no brilla amb llum pròpia, li costa molt presentar un fil conductor diferenciat. La Seu d’Urgell, tot i els seus tresors patrimonials i naturals i la seva posició privilegiada, es veu que coixeja en la seva economia, només cal mirar el seu comerç. Tortosa, tres quarts del mateix i en un entorn com són les Terres de l’Ebre que tradicionalment se senten menystinguts però que no generen iniciatives potents com per superar la situació.
En general, totes aquestes ciutats han perdut singularitat. Allò que les feia diferents i a l’ensems els conferia identitat s’ha apagat. El cas del suro a Palafrugell o de la ceràmica a la Bisbal. A les ciutats quan perden la singularitat els queda la inèrcia. Però ja no és el mateix. No defalleixen de cop, sobreviuen en base a construcció i serveis, però els costa moltíssim recuperar projectes que donin feina a la seva gent i que creïn riquesa i identitat. La majoria d’aquestes ciutats han perdut pistonada a mesura que els seus referents empresarials s’han empetitit. La dimensió pública de la ciutat ha crescut i molt sovint s’hi nota una certa bona gestió però no n’hi ha prou. La dimensió pública no és suficient per crear riquesa. Sense grups empresarials privats implicats en la ciutat, és a dir, que trobin sentit a potenciar i projectar l’entorn a què se senten arrelats, és evident que les ciutats no se’n surten. Sense cap privat que vulgui invertir quantitats significatives en projectes diferencials o sense start-ups que puguin créixer de veritat, les ciutats només amb la seva dimensió pública van defallint. A les ciutats en què s’entra en una espiral de pèrdua de talent, cap a Barcelona i entorn, o en una lògica de raquitisme empresarial, revertir aquesta situació és extraordinàriament complicat. Sovint per fer-ho s’intenta fer un pla estratègic que acaba sent més un document que vol acontentar tothom que una veritable eina de transformació. Fer un pla estratègic per dir que hi ha d’haver bona escola, bona salut i equilibri social és un exercici inútil. El pla estratègic és per focalitzar-se i diferenciar-se no per repetir tòpic sobre tòpic allò de les ciutats de les persones. Tothom ho diu i alguns fins i tot intenten fer-ho. Però això no comporta nova riquesa, ni genera noves atraccions de talent o d’inversions empresarials per crear feina. La política local a la majoria de les ciutats que han perdut la singularitat s’assembla insuportablement.
I és que per diferenciar-se cal liderar. Per dir que sí i per signar un pla estratègic de consens i cap impacte, no cal cap lideratge, només seguint les inèrcies i modes del políticament correcte n’hi ha prou. Tot és massa aspiracional. Fer política no és dir que vols una ciutat on la gent sigui feliç i pensar que ja n’hi ha prou amb dir-ho. Fer política és gestionar la complexitat i els seus dilemes. És explicar on són els límits. A les ciutats, tot no pot ser, fer opcions valentes o fer populisme aquesta és la qüestió. Sembrar singularitats implica dir que “no” massa vegades i focalitzar-se en una transformació orientada a futur. I en la política local el còmode és dir que “sí” a tothom. Però passen els anys i la manca de singularitat es nota. Només cal passejar per aquestes ciutats sense singularitat i mirar una mica les dades. Les ciutats-franquícia tenen polítics-franquícia, tenen comerços-franquícia, tenen urbanisme-franquícia i l’únic que canvia és el relat i la mica de patrimoni de quan havien estat diferents. Més que ciutats són llocs comuns parapetats amb àrees comercials i algun polígon industrial. Les ciutats massa iguals es reparteixen les oportunitats inercials però no acostumen a crear oportunitats diferencials.
Voldria parlar de Terrassa en un altre article. I vull comentar amb detall les conclusions que ha fet la Comissió Estratègica de Ciutat que s’ha fet a l’Ajuntament de Terrassa. Em preocupa molt una triple confluència en el cas de Terrassa: la pèrdua alarmant de massa crítica empresarial d’una certa dimensió, la pèrdua de la singularitat i la influència a Terrassa d’externalitats negatives provocades per l’evolució de Barcelona. Cal revertir aquesta situació amb lideratge, idees clares i sense defugir la complexitat.
