Reconec que, a la cuina, sóc com un zero a l’esquerra. D’acord amb la tesi d’un bon amic meu, el millor que hi faig és aplaudir. També el fregar plats. Cadascú té els seus propis carismes: pintar, tenir manetes per a les manualitats, cosir o brodar, ballar, explicar acudits, escriure, fer poesia, etcètera. Per contra, en el terreny musical, amb el pas dels anys he tingut la sort d’agafar una certa volada. És així que, a l’hora d’acompanyar -amb algun instrument- alguna peça musical, podríem parlar de tonalitats majors i menors. De partitures en clau de sol o de fa. De sostinguts, bemolls i becaires. I, en el cas dels acords musicals, encara som a temps d’afegir un darrer polsim que millora i embelleix l’harmonia. És ací que parlo de la sisena, la setena o la novena… En el benentès que l’acord d’octava prefixa la perfecció d’un conjunt de tres (o més) notes diferents que sonen simultàniament, bo i reflectint una perfecta unitat harmònica. Formalment, un acord posseeix entre tres i set de la dotzena de notes que configuren una octava.
La 6a permet cloure una interpretació deixant l’acord penjat de l’aire, amb una mena d’hàlit de suspens. La 7a s’empra com a pas previ per accedir a la tònica. Afegint un interval de 9a a un acord de setena, assolim el que en diem acord de novena augmentada. Tot esdevé un reguitzell de matisos que afegeix un què al plat musical. Salvant distàncies -i sempre metafòricament- com un menú condimentat amb allioli o amb espècies. D’ésser-hi o no, en canvia el regust.
Traslladant aquesta mena de preàmbul un xic rebuscat a d’altres àmbits, no tot és blanc o negre. D’un extrem a l’altre, tots sabem que l’arc de sant Martí és un fenomen natural summament bonic. Passa quan els raigs del sol travessen les gotes d’aigua presents a l’atmosfera. Llavors, trobem set coloraines, sempre en ordre idèntic: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi (un blau més intens) i violeta. Així, doncs, essent sempre la vida una suma de petits detalls, valdria la pena aportar punts més curosos a la nostra rutina diària… Ací situaria -de manera indirecta i primària- la classe política. És la que té la paella pel mànec. Individualment, però ningú no té permís per camuflar-se. Esmerçant alguna hora de lleure en temes de voluntariat, podem fer que el “plat” social esdevingui més ben amanit.
