M’acabo d’assabentar, per aquest Diari de Terrassa, de la mort de l’Il·lustre Sr. Raimon Escudé i Pladellorens. Regidor per CiU, durant els primers anys de democràcia municipal, a l’Ajuntament de Terrassa, i diputat al Parlament de Catalunya, durant cinc legislatures, a més de molts altres càrrecs i presències, en entitats i fòrums.
El motiu d’aquest sentit adéu és haver compartit amb ell quatre legislatures i haver-lo tingut com a digne adversari, ell a les files de CiU, i, per la meva part, en comissions del Parlament, i, com no, en el conjunt de l’hemicicle del Parlament, on ell va tenir una destacada presència, sobretot en els dos darrers mandats.
Des d’aleshores el Parlament ha canviat molt, massa jo diria, en tot el referent al fons i les formes. En les formes, perquè era habitual un panorama d’exquisidesa en el tractament, en el vestuari personal, en la disciplina i l’autoritat de tots i cadascun dels elements que conformen una cambra legislativa.
En el fons, perquè el Parlament era autènticament el centre de la política catalana, amb un ritme de treball intens i extens, que res té a veure amb la realitat present. M’havia proposat, arribat a la jubilació, baixar una o dues vegades al mes per seguir les principals sessions en el Parlament, aprofitant el petit privilegi d’exdiputat per entrar-hi i sortir-ne, sense especials complicacions. He de dir que vaig resistir dues sessions, i ja no hi he tornat, de tan decebut i indignat per uns fons i unes formes que res tenen a veure amb les que havien estat, marca de la casa, durant trenta anys.
I mostra del que vull dir és -era- en Raimon Escudé. Un home seriós, molt preparat, amb un bagatge jurídicolegislatiu de primer ordre, de manera que quan ell o Higini Clotas (PSC) dictaminaven sobre un dubte jurídic no calia demanar-ho a ningú més perquè complien perfectament la doble condició de polítics i lletrats.
No t’hi podies barallar, perquè els seus raonaments, per molt contradictoris o allunyats que fossin, tenien una estructura impecable, i una presentació exquisida. A més, tenia una flegma autènticament britànica, incapaç de sortir de mare, per molt que ho intentessis. Un lleu somriure, una curta frase, servien per tancar el tema i deixar clar que no es mouria del seu posicionament, per molta insistència que hi posessis.
I tots recordem les memorables sessions, en el debat dels pressupostos de la Generalitat, fent de portaveu del grup parlamentari, en un tema que no li era propi, com eren els números. Li va tocar defensar-los dos o tres anys, com a mínim, en sessions de més de deu hores seguides, en les quals podia rebatre centenars d’esmenes, amb una pau i tranquil·litat que resultaven exasperants (per a l’oposició, és clar).
A diferència d’ara, una vegada discutits els temes i votats, en ambients una mica carregats de tensió i exasperació, sortíem de la sala, ens donàvem la mà i començàvem a preparar el nou embat, en defensa de les nostres respectives opcions polítiques.
Sincerament, crec que no se li va fer justícia, en els anys posteriors a la seva feixuga feina parlamentària, exercint càrrecs de molt alt nivell i responsabilitat. Dit això, d’altra manera anirien les coses en el país si persones com ell estiguessin en responsabilitats de govern o en el Parlament. Avui el recordo amb el mateix respecte i alta valoració, tot i ser adversari polític, com li vàrem tenir els anys que vàrem compartir tasca parlamentària. Que descansi en pau.
