Sol ser un tòpic que, amb l’arribada d’un nou any, ens solem fer nous propòsits que poques vegades se sostenen en el temps. I, sí, ja sé que el dia dels Sants Innocents era ahir, i que segons quins desitjos poden semblar més una innocentada humorística que una esperança franca de canvi. Però el cert és que aquest interludi que va de Nadal i Sant Esteve a Cap d’Any, especialment propici per alentir el ritme quotidià, dóna una mica més de temps per a la reflexió i, amb poca o molta ingenuïtat, imaginar com podria ser l’any que és a punt de començar.
I, com que aquest 2019 serà any d’eleccions municipals, sí que tinc alguns desitjos tot i que depenen poc de la meva voluntat. Uns desitjos, és clar, que delaten més aviat uns certs temors que no pas grans esperances. Així, el primer de tots seria el poder comptar amb un temps preelectoral sense que ni el govern ens prengui el pèl amb gesticulacions inflades de darrera hora ni l’oposició es torni agra per tal de simular una situació catastròfica de la qual ens hauria de salvar.
En segon lloc, seria desitjable que la precampanya i la campanya electoral pròpiament dita es desenvolupessin amb joc net. És a dir, de desqualificacions gratuïtes, les mínimes. De falsedats contra l’adversari, cap. De promeses impossibles de complir, ni una. De debats entre candidats, tants com sigui possible. I les discussions, més amb dades objectives a la mà que no pas amb opinions subjectives impossibles de contrastar.
Per al meu gust, en tercer lloc, seria recomanable que les diverses opcions sabessin situar el focus electoral en allò que realment es pot fer des de l’àmbit municipal. Vull dir que una ciutat com Terrassa està profundament condicionada per factors extralocals. Els pressupostos de l’Estat i les normes de despesa que imposen; les polítiques socials de la Generalitat que són possibles en un context de contenció de despesa sense que es converteixin ni en més dèficit ni en gaire més càrrega impositiva, o el marc normatiu europeu que cada vegada pesa més en els marges de maniobra municipal determinen els marges d’actuació. I caldria no enganyar sobre aquests límits.
No sé si ja és demanar més del raonable que, en quart lloc, les formacions que entraran en confrontació s’abstinguin d’afirmacions demagògiques i de populismes fàcils. Vull dir, per exemple, que no es pot anar pel món denunciant perilloses temptacions identitàries dels oponents, per acabar exacerbant les pròpies, encara més arnades, més agressives i més amenaçadores per a la cohesió ciutadana. O que no se’ns parli de la necessària unitat des de posicions profundament dividides. O que s’apel·li a polítiques socials sense assenyalar on són realment els seus límits.
Finalment, en la llista de desitjos per a aquest 2019 d’eleccions municipals, hi tinc l’esperança que totes les formacions polítiques que s’hi presentin, en lloc de presentar-se com a grans salvadores dels problemes locals davant dels oponents, descrits com a grans culpables de tots els mals, tots convinguin que sense una més gran responsabilitat cívica de cada terrassenc és impossible avançar cap a una ciutat millor. Que se’ns digui, doncs, quin grau de responsabilitat ens pensen exigir en la futura ciutat que volem. Responsabilitat en la neteja, la mobilitat, la sostenibilitat, el compliment de les normes de civisme, la solidaritat… Sí: votaria de grat qui s’atrevís a exigir-me una més gran responsabilitat individual.
Que tingueu un bon any.
