Les festes de Nadal són, avui, la manifestació extrema del mandat consumista imperant a l’aldea global. Són, però, sobretot per als cristians autèntics els dies de la celebració de les festivitats que abracen el temps d’advent, l’espera de l’arribada del Messies -els quatre diumenges anteriors al dia 25 de desembre-, el dia de Nadal, la festivitat religiosa en què els cristians commemoren el naixement de Jesucrist i l’adoració dels Reis Mags el 6 de gener. Aquests dies són també temps de reflexió. Reflexió en aquest cas sobre el messianisme religiós i el seu pas a la vida social i política. Avui dia ens toca viure temps messiànics. El messianisme recorre el món sencer.
Què és el messianisme? És un moviment sobre la salvació que gira al voltant d’una figura anomenada messies. A la Bíblia apareix moltes vegades la figura del messies, paraula traduïda al grec com a "cristós" i al llatí coma "christus", que significa "l’ungit". Aquest terme designà primer el nom d’una persona històrica que havia de portar la salvació al poble jueu, el rei David. Més endavant es referí a un personatge desconegut, que havia de venir. Una de les característiques del messianisme que s’ha mantingut inalterable és que el messies és el mediador de la salvació. L’adveniment del messies significaria la fi de les penes del poble jueu i portaria la pau messiànica: justícia, llibertat i felicitat. La mateixa paraula cristianisme significa "messianisme". Jesús de Natzaret fou el messies esperat per una part del poble jueu, que interpretava l’espera messiànica en clau política. El messianisme és, en conclusió, una teoria de la història fonamentada en l’espera d’un messies, el qual redimirà el món i acabarà amb les injustícies.
Si a l’àmbit religiós s’apel·la a la figura d’un messies amb l’esperança que ens portarà una vida millor, a l’àmbit polític s’esdevé el mateix: al llarg de la història ha proliferat i prolifera l’oferta i la demanda de ments messiàniques amb la finalitat de salvar el món. És el messianisme polític, la creença en ideologies i personatges que es proposen salvar el país de tots els mals i prometen transformar-lo en la "Terra promesa" o en el "Paradís". Quan el context es torna negatiu, quan el futur desapareix de l’horitzó, quan la confiança amb les institucions polítiques o judicials s’evapora, quan la corrupció és una de les principals preocupacions dels ciutadans, quan els polítics són incapaços d’atendre els problemes de les persones i apareix l’avorriment i el tedi polític, quan hom té la consciència que ja no és un ciutadà, sinó una altra vegada un súbdit, aleshores és quan es crea l’escenari perfecte per al sorgiment de personatges sense escrúpols, de figures carismàtiques, que es presenten com a salvadores, redemptores, que prometen l’impossible, capaces de canviar-ho tot i instauradores d’un ordre nou.
No, aquí el paradís és impossible. La perfecció no existeix. Les promeses utòpiques dels salvadors d’esquerres o de dretes no són per dur-les a la pràctica -quina mestra és la història! Les utopies, però, sí que valen com a ideals, com a horitzons que inviten les societats a millorar, a anar cap endavant malgrat la imperfecció de la condició humana. No. No necessitem messies, no necessitem salvadors. Invito el lector a fer un recorregut virtual pel mapamundi com si fos un joc -que no ho és- per tal de descobrir la gran quantitat de presidents, primers ministres i polítics messiànics que volen salvar el món.
La conclusió és que amb aquests messies salvapàtries el món dels drets humans, de la democràcia, de la igualtat, de l’Estat del benestar està realment en perill. No els necessitem. El que calen són polítics amb la mirada honesta de servir els ciutadans.
* L’autor és filòsof
