La vida és un camí farcit de contrastos. Mentre la comunitat catòlica celebra l’arribada d’un nadó (en les festes nadalenques), fa un any que ens deixava en Jordi Navarro i Cortiella. Ho feia a una edat que no tocava: 43 anyets, que van saber a poc. A banda de la família pròpia, en tenia una altra: la que forma el món casteller (personificat, en aquest cas, a Minyons i Castellers de Sant Cugat), on se’l recorda amb una forta estima. Hi deixà una empremta inesborrable, en base al seu tarannà empàtic.
Just avui, fa set mesos que ambdues colles el van voler homenatjar. El “modus” escollit fou senzill però alhora sentit. Concretament, es van organitzar dues sortides de senderisme per tal de reconèixer la seva gran contribució en la defensa dels idíl·lics paratges naturals que ens ofereix la comarca (una des del monestir de Sant Cugat i l’altra des dels dipòsits de Matadepera). Ambdues amb acabament -és clar- al cim de la Mola, bastint uns pilars en memòria seva. No endebades, hi ha una vella dita que fa: “Com el Vallès no hi ha res”.
La forta i profunda semiòtica que s’amaga en actes com el que estic referint fa per donar suport al lligam i la germanor de tot aquest col·lectiu. El món dels signes permet això i molt més. És en sentit idèntic que em sembla oportú bastir el contingut d’aquesta columna d’opinió, tot ressaltant la seva figura i la fondària de la seva personalitat.
No és la mort el que costa d’entendre, sinó la vida. El poeta Joan Margarit i Consernau (per cert, fill de Sanahuja) manté que “en la mort no s’hi amaga cap enigma”. Resulta misteriosa i temible quan ets petit o jove… Com en el cas que ens ocupa. Més endavant, tanmateix, esdevé un costum trist i alhora amarat d’impotència. El Nadal encara atorga -a la mort- un vernís de tristor nostàlgica. Aquesta tonalitat amara aquests jorns, omplint-los d’uns certs contrasentits que tots podem fàcilment imaginar. Abocats a l’esglai d’un consumisme exacerbat, n’hi ha que passen per la fredor i escarafalls de fiar-ho tot a cruspir-se uns àpats passats de voltes. En base a això, envio una forta abraçada a tots aquells que fan per mantenir viva la flama d’en Jordi€ En el benentès que “ningú no mor mentre algú el recorda”. Que descansi en pau en el somni dels justos.
