Sempre he valorat com una de les millors característiques de les persones el fet de saber mantenir la posició educada de respecte i deferència davant de qualsevol opinió, acció o pensament de la gent que m’he anat trobant en el camí de la meva vida. No m’agraden gaire aquells personatges que tenen la necessitat d’imposar la seva paraula o la seva manera de fer sense tenir en compte la diversitat que cadascú dels humans tenim en la nostra essència i identitat. Altra cosa que em sembla altament grollera és la intromissió que molts individus fan en totes aquelles coses que no tenen res a veure amb ells volent ficar el nas allà a on no els demanen ni se’ls ha cridat. Aquesta tafaneria barata de voler saber, generalment per poder sentir-se més i millor respecte a d’altres realitats confrontades, em fa treure de polleguera perquè m’agrada la gentilesa de la privacitat, l’harmonia d’allò particular, la màgia del sentit propi.
No m’interessa la vida dels altres i deixo fer a tothom allò que li vingui de gust sempre que les seves actuacions no afectin la meva vida. Si m’afecten llavors entrem en l’àmbit col·lectiu i el diàleg i la controvèrsia raonada i educada els trobo realment extraordinaris i font d’aprenentatge.
Ser personal i intransferible no està renyit amb ser social i dialogant, tot i que és cert que les dues primeres competències diuen molt del nostre ADN i les segones ho fan de com hem estat educats, la correlació de totes elles fa que puguem ser ferms en la defensa de la nostra personalitat més íntima i solidaris en la magnífica tasca de compartir experiències.
De vegades el problema rau en la línia que separa ambdues polaritzacions. Saber en tot moment què forma part de l’essència i què pot ser susceptible de ser exterioritzat i per tant exposat, valorat i a males rebutjat. Quan oferim hem d’estar disposats a no ser acceptats en termes absoluts i allò que diem, fem o pensem pot ser discutit, manipulat o fins i tot ultratjat. No passa res, filtrar la nostra intimitat pels porus de la diversitat ens fa reflexionar sobre la idoneïtat de la nostra manera de ser i qui sap si això a la llarga pot significar canvis importants. La intimitat compartida és una bona manera de despullar-nos davant la passivitat del pensament únic del nostre interior. Contrastar coses de gran tonatge individual amb els altres és un exercici només reservat a persones d’un alt nivell de creixement personal, disposades a no donar res per tancat, per absolut, per inamovible. Escoltar la visió externa sobre com ets entomant amb dignitat les possibles desavinences i procedir a fer canvis d’allò que et sembla necessari és quelcom que destil·la un grau de reflexió essencial fora del comú. És possible que aquest article d’avui sigui una mica més complicat en la seva comprensió que els que acostumo a oferir en aquest mitjà, no ho sé. Sóc conscient que per poder avui seguir la traça de les meves paraules s’ha d’estar en un nivell de sensibilitat personal elevat. Entendre que per viure necessites ser fort per dins i estar preparat per a qualsevol estirabot extern necessita d’un aprenentatge emocional que només a aquells que la vida els ha ofert un ventall d’experiències concretes poden estar avesats a sentir-ho. No és una qüestió de millor o pitjor, és una qüestió de vivències. Viure amb convicció la nostra identitat ens dóna fortalesa, tancar-nos a compartir ens afavoreix la feblesa. Ser com som ha de ser una autopista a on els cotxes que la transiten, els altres, deixin alguna marca tot i que la sinuositat de la via sempre la decidirem nosaltres.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
