Sóc un radical defensor de la comunicació entre les persones per poder defensar qualsevol posició davant de la vida, opinió davant del succés i parer front les vicissituds dels esdeveniments. Em sembla que si viatgem una mica ens adonem de seguida que discernir en coses del dia a dia amb la gent que ens envolta fa que siguem més rics, diversos, solidaris i altament lliures. Defensar la nostra veritat queda emmarcat en un entorn propi que ens ha educat en unes idees, valors i creences que poc poden tenir a veure en aquells que han nascut en el poble del costat o bé a mils de quilòmetres.
La influència dels nostres veïns, de la nostra família, dels nostres amics, de les nostres experiències i dels nostres gens en tot allò que pensem és definitiva en la consecució dels nostres comportaments i paraules. El nostre pensament s’ha educat aixoplugat sota un prisma concret en funció de tot el que, amb un color o un altre, ha arribat als nostres pors emocionals.
No podem creure que allò que nosaltres sentim i pensem és la veritat absoluta perquè l’absolutisme de la veritat és restringeix en la mateixa individualitat de les persones. No podem sentir-nos administradors definitius de tot el que passa al voltant nostre, nosaltres serem testimonis i veurem d’una determinada manera allò que acaba de succeir. És així, fruit d’aquesta diversitat en l’apreciació de les coses que el món evoluciona. Si tots féssim el mateix i penséssim homogèniament seria, a part de molt avorrit poc dinàmic, poc enèrgic i poc eficaç. L’avenç en qualsevol element de la vida queda directament lligat al dret a la queixa, a la diferència i a la recerca de nous horitzons.
L’evolució de la humanitat no hagués estat possible sense aquesta disfonia en el moviment de les coses. Si tot hagués estat sempre igual, comú i estàtic, encara encendríem el foc fregant dues branques. Així doncs hem de sentir-nos cofois de la possibilitat que hem tingut i tenim els éssers humans de ser capaços de provocar l’enfrontament i la discrepància, com a motor de la nostra evolució. Però el fet que de l’oposició dels elements aparegui l’espurna del canvi no ens atorga la deslliurança de poder dir i fer el que vulguem, quan vulguem sense oblidar que nosaltres formem part d’un col·lectiu i només som una part del mateix. Tothom en el seu currículum a la recerca d’un lloc de treball acostuma a situar entre les seves competències el saber treballar en equip i saber-ne exigeix respectar les opinions dels altres i el que és més important saber remar en la mateixa direcció del grup tot i que sigui contrària al que nosaltres pensem.
Els nostres pensaments poden ser, de fet hem de ser lliures, però en ocasions les nostres paraules han de saber trobar el camí correcte per, des del desacord i la desavinença ser capaços de teixir xarxes de relació i comunicació. Comunicar i estar d’acord no són sinònims però en canvi comunicar i respectar als altres sí que ho són.
No serveix l’escut d’una manera de ser per amagar les nostres febleses comunicatives o fins i tot educatives i emocionals, la comunicació suporta la discordança però no pot assumir les males maneres i la manca de respecte vers els altres.
Apostem per ser amos dels nostres pensaments, aquí rau la pedra angular en la llibertat de les persones, però compte amb l’erosió i el desgast que les nostres paraules i els nostres comportaments ocasionen en la nostra identitat.
Mantenir la nostra personalitat té molt a veure em quanta consideració tenim per les opinions i les actituds dels altres.
* L’autor és coach advance life
