Goig:
ijous vaig sentir veritablement goig perquè en aquestes esglésies de Sant Pere tot estava preparat per mostrar-les, ensenyar-les i fer-ho amb una estètica i un rigor que indicaven que tot es feia amb molta cura i estima.
Crec que el cònsol de la Unesco va copsar aquesta intenció en tots.
Vaig sentir goig perquè el nostre alcalde, l’equip de govern, els regidors dels altres partits, la direcció del museu, els treballadors del museu, tots els que portaven l’itinerari de l’acte, el Consell Pastoral, una representació de l’antic poble de Sant Pere i el nostre estimat bisbe formàvem junts un mateix anhel.
Va ser un dia on tot el protagonisme estava centrat en les esglésies, elles eren les protagonistes i la raó de ser en aquell moment. I tots els altres érem molt diversos però coautors d’una unitat d’estima, i una voluntat d’un desig. Volíem junts el millor per a la Seu d’Ègara.
Agraïment:
Vaig sentir agraïment perquè de manera transversal la ciutadania va visitar amb molt interès les esglésies de Sant Pere.
Perquè els guies estaven especialment acollidors i pedagògics.
Perquè tots els que treballen en aquestes esglésies estaven diligents i amatents.
Perquè els responsables de l’espectacle d’imatge i so que es va mostrar van posar cura en cada detall, perquè el relat de l’espectacle fos fidel al sentit i significat d’aquest lloc emblemàtic.
Perquè els feligresos sentien amb unció la transcendència present en aquest lloc.
Els veïns més propers, l’orgull d’allò tan preciós que és a prop de casa seva.
La ciutadania -homes i dones, joves i grans, mainada i famílies, munió de gent d’arreu- quedava commoguda del que vivien i d’allò que veien.
Eren com si les dues raons per les quals la Unesco es fixa en Terrassa, l’art de la imatge i l’art de la Seu d’Ègara, entressin en un diàleg i en un encontre de genialitats ens fessin sentir com unes paraules que podrien dir:
-"Mireu-ho! Gaudiu-ne! Preneu-ne consciència de tan i tan bé".
Lloança:
Que gran és el poder de la fe, i no parlo del poder en el sentit pejoratiu, si no del poder com allò que és una força que ve donada, que no és nostra, però ve a nosaltres i que és capaç d’engendrar un lloc que no deixa indiferent a ningú.
I és per això que, cada cop que celebro l’Eucaristia amb la família parroquial i de la fe, sento aquesta presència que és capaç de commoure i elevar el rostre humà.
Sempre procuraré que aquest lloc sigui lloc de fe i lloança a Déu, lloc d’encontre i d’acolliment, lloc de bellesa i diàleg en l’art.
