Benvinguts a la colla de pobles i ciutats amb el servei públic d’aigua. En el nostre cas, vàrem municipalitzar el servei el 19 de juliol de 1992, en ple estiu, i amb unes instal·lacions del tot deficitàries i envellides. Va ser en aquell moment quan et planteges què fer? Municipalitzar el servei o concedir-lo a una empresa privada? La decisió va ser clara i contundent, municipalitzar-lo, i emprendre un llarg camí per posar-lo al dia, aprofitant els anys de bonança econòmica, a les administracions, per aconseguir tota mena de subvencions, per invertir-hi, a l’entorn de tres milions d’euros, fins a dia d’avui.
De totes maneres, en aquells anys, el que es portava eren les concessions a empreses privades, amb un doble objectiu: treure’s del damunt un servei complicat, delicat i necessitat de fortes inversions, en la majoria de casos. I, per l’altre, estalviar-se un munt de maldecaps, a nivell de gestió, tramitació i cobrament.
Els temps han canviat, i ara hi ha una major consciència del bé públic, i de la bona gestió que els ajuntaments fan dels seus serveis, de manera que es pot aconseguir un estalvi econòmic, amb un mateix nivell de qualitat.
La llàstima ha estat, com en altres temes i sectors, no haver impulsat des del govern de la Generalitat una xarxa de pobles i ciutats per la gestió pública de l’aigua, vint-i-cinc o trenta anys, enrere. Per què ho dic? Perquè en el tema de l’aigua s’ha anat de manera clarament individual, a excepció d’uns pocs casos de mancomunació del servei.
Durant anys, cada poble, cada ciutat, s’ha buscat la vida pel seu compte, de manera que s’han fet captacions a rius i rieres, s’han perforat pous per tot arreu, a la recerca del preciós líquid, per garantir el consum dels ciutadans. Molts d’aquests pous suposaven minves en altres de propers, de manera que alguns perjudicaven altres, la majoria dels quals no s’havien ni tan sols legalitzat.
També, fou norma intocable que els grans embassaments, situats a l’interior del país, fossin dipòsits per a ús exclusiu de l’àrea metropolitana. La gent del territori tenia prohibit captar aigua de cap d’aquests embassaments, fossin els de la comarca d’Osona, el del Berguedà o els del Solsonès. Eren aigua per Barcelona i entorn.
Quan pobles propers a cada embassament tenien problemes d’aigua, veien aquests embassaments com una mena d’invasors, més perjudicials que beneficiosos per al territori. Finalment, després de molts anys de batalla, amb cada nou govern de la Generalitat, vàrem aconseguir trencar la prohibició, i des de fa una desena d’anys el territori interior pot captar aigua d’aquests embassaments.
A banda d’haver resolt molt abans aquesta situació, el més positiu hagués estat impulsar la mancomunitat de pobles per al servei públic d’aigua, fent captacions i conduccions destinades a molts municipis. L’individualisme, fins ara, ha estat la norma, i ara se’n pateixen les conseqüències. Amb tot, hi ha un moviment d’impuls a la racionalització que ha de ser ajudat degudament, com per potenciar-lo i fer possible que cinc, deu o vint municipis comparteixin captacions, xarxa, manteniment i gestió, per tal d’oferir un millor i més eficient servei. Anem tard, però la consciència i voluntat es van expressant arreu del país. És una bona tendència.
Caldria afegir-hi una simplificació de la gestió del cànon d’aigua de l’ACA, que per als pobles petits suposa un seriós maldecap. La burocràcia arriba a extrems realment complicats, i no és igual fer-ho des de poderoses administracions, com les de ciutat, a petites administracions com les dels pobles petits. D’això fa temps que ens queixem sense veure-hi la solució.
* L’autor és alcalde de Borredà
