La gent intel·ligent parla d’idees. La normal, de coses. La mediocre, en canvi, d’altres persones." Em consta que l’autor d’aquesta frase és anònim. La trobo, però, summament encertada i genial… Fins al punt d’equiparar aquest tercer grup al d’aquells que opten per la tesi de "fer safareig". Allò que altrament en diem fer algun "vestit" als altres. Ací i així, quan em trobo alguna presumpta reunió clandestina d’aquest caire, em ve de gust passar-ne de llarg… No sense etzibar-los -abans, sorneguerament- aquella vella dita castellana del "reunión de pastores, oveja muerta". Esdevé una manera com una altra d’enrogir-los per retreure’ls el vell costum de criticar tota bestiola vivent, per sistema.
Massa sovint, aquest col·lectiu pertany al grup dels qui -com reflectia l’Evangeli- veuen la palla a l’ull aliè… Essent incapaços, per contra, d’advertir la biga en el propi. És clar que tal vegada ho duen a la sang o s’alimenten periòdicament d’alguns dels canals televisius dels que considero vomitius. D’aquells que han escollit -per sistema- la provocació i un mal concepte de la informació de cara a assolir un bon nivell de "share" o audiència.
El mot "crítica" prové -etimològicament parlant- del grec. Definir-ho ajustadament implica el fet de discernir la veritat de la falsedat. Lluny de tota altra connotació. Per això, faig per defugir aquest tipus de gent que sempre van "segant l’herba dels altres". La majoria de vegades potser ho fan per enveja, per manca d’autoestima pròpia o per un conjunt de motius de caire foscament negatiu. Àdhuc, gosaria aplicar-los la tesi del "perro del hortelano". Ni mengen ni deixen menjar. Ni fan ni deixen fer. No poden fixar-se el més mínim repte i els colpeix que algú de l’entorn els passi literalment la mà per la cara. Òbviament, la crítica és una eina que ha d’anar sempre de la mà de la filosofia. Val a dir, tanmateix, que comporta una vessant doble. És a dir, la que entenem com a positiva… Enfront de la que titllaria de destralera, destructiva o rebutjable. En aquest darrer cas, mal que els pesi, situo aquells poca-soltes que no deixen canya dreta. "Títere con cabeza" que tradueixen a les espanyes. Els van parir torts, d’esperó, esquerps i en un jorn de mala lluna. Sabeu què us dic? Que els bombin! Ja s’ho faran. És el seu problema. "Brams d’ase no pugen al cel."
