Que la ultradreta, ara encapçalada per Vox, busca la provocació com a instrument per fer-se veure és una obvietat. Dijous, a Terrassa, no passaven de cinquanta persones, comptant, a més, que alguns venien de les rodalies de la ciutat. Políticament, doncs, són irrellevants. I amb el seu acte, sense la resposta a la provocació, no tan sols no hauria tingut cap ressò, sinó que haurien fet el ridícul. Hauria estat una molt bona notícia per a un 6-D!
Tanmateix, i lamentablement, la provocació els va funcionar. Els anomenats antifeixistes pensen que la confrontació directa és la millor manera de no deixar avançar políticament l’extrema dreta. I, segons el Diari de Terrassa, entre dues i quatre-centes persones -algunes de les quals ben organitzades en indumentària i en tàctica de combat- es van proposar impedir l’acte convocat per Vox, per cert, aquesta vegada en un espai allunyat del centre. També en aquest cas cal comptar que no tots eren de Terrassa, i sé del cert que molta d’aquesta gent, a més de voler confrontar-se amb els quatre gats de Vox, el que els excita més és encarar-se als Mossos d’Esquadra, que per ser policia -i atenent els seus crits- situen a la banda dels enemics.
Doncs bé, precisament perquè la meva ideologia i acció política se situen als antípodes de Vox i l’extrema dreta, crec que no tan sols puc dir que estic en absolut desacord amb l’actuació dels autoanomenats antifeixistes, sinó que tinc l’obligació de fer-ho. I, a més, per diverses raons que considero sòlides.
La primera raó de totes és que crec que el dret a la llibertat d’expressió ha d’emparar, també, l’extrema dreta. L’única limitació ha de ser la utilització de simbologia feixista i la incitació a l’odi, però en el sentit precís que marca la llei -al servei de la defensa d’uns determinats col·lectius especialment vulnerables- però no simplement per respondre a la seva habitual agressivitat verbal. La llibertat d’expressió és un principi tan transcendental que cal anar molt alerta a posar-hi límits. No n’hi ha prou a al·legar el sentir-se ofès, perquè, de col·lectius amb la pell prima, n’hi ha molts en tot l’espectre ideològic. I, sobretot, cal demostrar que se’l respecta quan qui l’exerceix és qui pensa diferent.
La segona raó és relativa no tan sols a la inutilitat dels enfrontaments directes, sinó als seus efectes contraris. No som al segle XIX, on la lluita política crítica amb els poders fàctics i de l’Estat només es podia manifestar al carrer. El carrer és important, però ja no és determinant. Avui dia, l’avenç de l’extrema dreta arriba a través dels mitjans de comunicació digitals i de les xarxes socials. Aquí és on hi ha la batalla de fons. En canvi, una batalla campal com la de dijous no tan sols no fa recular els postulats autoritaris d’aquests grups, sinó que els permet presentar-se com a moderats i com a víctimes davant dels qui s’hi enfronten. Si un dels crits dels suposats antifeixistes era "no passaran", que sàpiguen que amb la seva acció Vox els ha passat per damunt i que divendres, a Terrassa, ja tenia més seguidors que el dia abans.
Hi ha moltes més raons. El meu desacord ideològic amb l’autoritarisme antidemocràtic, també si és d’extrema esquerra. El greu error de banalitzar el feixisme a base d’aplicar-ho a qualsevol forma d’autoritarisme. La utilització de la confrontació amb els Mossos -i burxar en els seus punts foscos- per poder desacreditar un govern legítim. I encara moltes més. En definitiva: el 6-D, un mal dia per al progrés social i democràtic.
