Segons Estrabó ( s. I AC), un esquirol podia travessar la península Ibèrica, d’arbre en arbre, sense tocar a terra, en cap moment, de tants boscos com hi havia. Sigui o no certa, aquesta descripció, la realitat és que a dia d’avui, tenim la major part de serradores del país, mancades de fusta.
Es que hi ha hagut una desertització sobtada? Es que els arbres no creixen prou, com per poder-los aprofitar? Es que les pluges no permeten entrar en els boscos per treure la fusta, degut al mal estat dels camins i pistes forestals? Es que hi ha massa burocràcia per obtenir els permisos de tala? Es que el sector ha quedat obsolet?
Hi ha poc espai per respondre a tantes preguntes, però la realitat és que un sector important del país, travessa una greu crisis, malgrat tenir comandes i no poder-les servir. I aquest ,és un sector estratègic, pel país, sí, però molt especialment per a tots els pobles del món rural, que en viuen de manera molt rellevant.
D’entrada cal dir, que la massa forestal de Catalunya ha crescut, en contra del que molts poden pensar, fins el punt que ocupa pràcticament el 60% de la seva superfície. Això és degut a l’abandonament de milers de cases de pagès, que es dedicaven al conreu o a pastures, i les antigues terres han estat ocupades per boscos. Alguns pensaran que això és molt positiu, però tenir milers i milers d’hectàrees de bosc, fa que si abans els esquirols podien saltar d’un arbre a l’altre, ara ho pot fer el foc.
Hi ha hagut una bona decisió per evitar part dels mals, com és el donar permís per talar boscos, a fi de recuperar antics horts i prats. Això permet esponjar els boscos i trencar la seva continuïtat, frenant els grans incendis.
Ara bé, el gran problema del sector forestal, com el d’altres sectors del país, és la falta de planificació a curt, mig i llarg termini. En alguns moments, s’ha posat la política forestal, en mans de Medi Ambient, en altres de Política Territorial i en general, al Departament d’Agricultura, que és on crec està millor. Però, quan es parla de boscos, s’ha de parlar de planificacions a vint i trenta anys vista. Res d’improvisacions, res de canvis sobtats, ni invents de despatx. Mirem els països veïns i copiem-ne el funcionament.
Ara i aquí, falta fusta. Totes les serradores del país, estan mancades de fusta del país, i importar-ne té un elevat cost, i suposa una contradicció , quan aquí, en tenim. Perquè aquesta situació ? Els motius son diversos, però el primer, és la falta de política forestal a llarg termini, amb previsions segures i fiables, com perquè els inversors puguin destinar-hi diner. Tota inseguretat, produeix retraïment financer. Un segon tema, és la burocratització de la nostra administració. Tràmits llargs, complicats, contradictoris, i discrepàncies entre uns departaments i altres. Territori i Sostenibilitat, per una banda, Agricultura per altra, poden allargar els processos mesos i mesos, sense justificació.
Un tercer factor és l’envelliment de la maquinària , per falta d’ajuts a la modernització. Arrossegar troncs amb vells tractors, suposa lentitud, inseguretat, i precarietat. Es reclamen fons importants, per renovar material, com per duplicar o triplicar la producció, i alimentar les serradores durant tot l’any. I sí, les pluges poden complicar l’extracció de material durant un temps, però una bona planificació de camins i pistes forestals, ajudaria a garantir el seu accés, gairebé sempre. De l’èxit o fracàs d’aquestes mesures en depenen milers de llocs de treball a tot el país, i a fer rendible els boscos, o convertir-los en un problema. I si esdevenen un problema, el problema el tenim tots, perquè un bosc mal cuidat, o no prou aprofitat, és una bomba de rellotgeria quan es produeix un incendi. Per això, tant ens interessa mantenir degudament les explotacions forestals, a tots els que vivim en el món rural. I per això, demanem al govern que es dediqui a les coses terrenals, perquè d’això en viuen milers de famílies, al llarg i ampla del país.
