El passeig de Reforma, a Ciutat de Mèxic, és un dels més elegants i també el més llarg d’aquesta megalòpoli. Sovintegen les seus de les grans multinacionals amb d’altres corresponents a entitats bancàries i organismes estatals de tota mena i funció. Alguns hotels, centres comercials i restaurants ofereixen també la seva categoria i encanteri malgrat no arribar al luxe superlatiu de l’avinguda del President Masaryk, a Polanco. És un lloc per passejar, mirar i anar amb bicicleta quan arriba el diumenge. Des de fa quatre anys al bell mig de Reforma hi ha instal·lat un immens campament on viuen i atenen els vianants pares i familiars dels 43 estudiants de l’escola normal rural d’Ayotzinapa (Guerrero) que van desaparèixer del mapa prop del municipi d’Iguala. Les fotografies d’aquests joves es veuen de ben lluny i és inevitable preguntar-se què és tot allò quan s’observa per primera vegada. Les imatges i el campament són un cop directe a les consciències de la societat i les autoritats mexicanes que en aquests quatre anys han fet poc o gens per saber la veritat del que va succeir més enllà de la versió oficial basada en l’assassinat i incineració dels joves a càrrec d’uns sicaris d’un dels tants càrtels que funcionen en aquell estat i arreu del país. A Mèxic la majoria de desaparicions no ofereixen ni resultats ni conclusions creïbles. En aquest cas, els pares no han acceptat mai la versió oficial i volen saber què va passar de veritat i sobretot quins foren els motius/autors d’aquell terrible desenllaç. Peña Nieto va donar llargues a les peticions i protestes i va perllongar/traspassar aquest problema, veritable patata calenta, al seu successor, Andrés Manuel López Obrador, que va jurar el càrrec de president el proppassat dissabte.
No tots els meus amics de Mèxic veuen amb bons ulls l’arribada d’AMLO al poder i dubten dels seus propòsits d’acabar amb la corrupció i alliberar el país d’una violència crònica, estesa i d’exponencial creixement. Tenen els seus arguments amb la lògica justificació de qui coneix millor el territori, la seva història i el perfil biogràfic/antecedents d’alguns dels seus col·laboradors. "No te’n refiïs", em diuen. Del que no hi ha dubte és que els darrers presidents -Fox, Calderón, Peña Nieto- han estat nefastos en la gestió de la corrupció i de la violència. Sembla que en la història recent només se’n salvi Lázaro Cárdenas per motius obvis. Les xifres de morts i desapareguts dels darrers anys parlen per si mateixes i el ventall de despropòsits – avió presidencial inclòs – mereix més d’una tesi doctoral. El primer gest i acció del nou president ha estat el de crear i posar en marxa la Comissió de la Veritat per esbrinar què va passar amb els 43 estudiants de magisteri i quin fou el seu destí. Aquest gest no és pas aïllat, ans al contrari. Els 32 representants de les diferents tribus indígenes han lliurat, per primera vegada, el bastó de comandament al nou president en senyal d’inequívoca complicitat. En el discurs de la plaça del Zócalo es va denunciar i recordar, sense embuts, la pobresa i la misèria de milers de mexicans en un país on el contrast i les diferències socials són constants i de gran perversió. De cop i volta, el desànim/resignació semblen donar pas a tot un munt d’esperances. Veurem ben aviat quin serà el camí.
