En Sergi Belbel (Terrassa, 1963) diu tenir el teatre al cap les 24 hores del dia. La seva intensa activitat creativa així ho demostra. Després d’abaixar el teló, per ara, de les seves dues últimes produccions (“Mexicatas”, a l’escenari Joan Brossa de Barcelona, i “Kassandra”, al TNC) ja s’ha endinsat en dues obres més. A banda, cada dilluns a la nit, podem veure “Si no t’hagués conegut” (TV3), una sèrie amb el seu segell.
El trobem assajant. En quins projectes teatrals treballa ara?
Doncs en dues produccions diferents. La primera serà al Teatre Lliure, on amb una altra dramaturga, la Cristina Clemente, estem preparant “Dolors”, que s’estrenarà el maig. És una obra que està concebuda com si fos un serial de televisió. Aleshores, es representarà en sis capítols, i el públic haurà de venir tres vegades seguides al teatre.
Al voltant de quina idea girarà?
D’un tema que no passa de moda i que, de fet, ara s’està reactivant, com és la desigualtat entre homes i dones. Específicament, en el món laboral.
Ja n’han triat els protagonistes?
Serà una obra de només tres personatges i, de moment, hi ha dos actor confirmats, l’Enric Cambray i la Gemma Martínez.
I aquesta desigualtat entre homes i dones també es produeix al món del teatre?
Es dóna al terreny de la direcció escènica, en què hi ha una immensa majoria d’homes; escandalosa, diria jo. Però no existeix tant en el camp actoral i autoral. És a dir, fa 10 o 15 anys els autors teatrals eren bàsicament homes, però en els últims temps han aparegut moltes autores, dones, com la mateixa Cristina Clemente, la Marta Buchaca, la Carlota Subirós…
I per què deu ser que la direcció escènica segueix sent masculina?
No ho sé… Tal vegada pel tòpic que diu que manar és una funció d’homes. Això és un tòpic i, al mateix temps, un vici arrossegat.
A TV3, cada dilluns a les 21.55 hores, podem veure la sèrie “Si no t’hagués conegut”, basada en una idea original seva. Vostè l’ha definida com “una història d’amor amb tocs de ciència-ficció”…
Sí, n’estic molt content. És una sèrie sobre universos paral·lels i relacionats amb un tema que a mi m’apassiona, el de les possibilitats, en referència que hi ha un univers diferent, explorable, per cada decisió que tu no has pres a la vida.
És a dir, pot ser que tu als 18 anys diguessis que “sí” a anar a una festa, i que allà coneguessis una persona, la teva parella o qui sigui, que et canviés la vida.
Però si haguessis dit que “no”…
Clar, si en aquell moment haguessis dit “no”, i no haguessis anat a la festa, com seria ara la teva vida..? Es més, i si avui, en algun lloc, hi pogués haver un altre tu que en el seu dia decidís no anar a la festa..? En la sèrie, tot això s’aplica a la pèrdua, i a com l’afrontem.
De fet l’Eduard, el protagonista, perd la seva dona, l’Elisa, i els seus dos fills en un aparatós accident de trànsit…
És que quan la pèrdua és tan bèstia com la que li passa a l’Eduard, quan escoltes de vegades que hi ha hagut un accident i que, dels cinc ocupants d’un vehicle, quatre membres d’una mateixa família han mort, llavors penses: “Però com podrà sobreviure la persona que s’ha salvat?”. A la sèrie, el que fem és obrir una mica l’horitzó, hi apliquem la física quàntica, allò que diuen que existeixen multiversos (molts universos diferents dins el nostre) i llavors pensem que potser una bona forma d’afrontar aquesta pèrdua seria buscar el teu altre jo en altres realitats.
L’Elisa, la protagonista de “Si no t’hagués conegut”, és una actriu terrassenca, l’Andrea Ros.
Sí, l’Andrea és una gran actriu, molt completa i amb moltíssim futur. Té un encant increïble davant la càmera i entenia molt bé el paper de dona potent, amb personalitat, de l’Elisa.
El juliol, l’Andrea Ros va publicar un comentari a Facebook en què acusava el director Lluís Pasqual d’haver-li dispensat un tracte vexatori quan ella interpretava un personatge de l’obra “El rei Lear”. El setembre, Pasqual va dimitir com a director del Teatre Lliure.
Com ha viscut aquesta polèmica?
De molt a prop, ja que em trobava assajant la sèrie amb l’Andrea. He de dir que jo defenso molt la figura artística del Lluís Pasqual, però això no vol dir que no es pugui fer una reflexió que vagi més enllà del personalisme d’aquestes dues individualitats, el Lluís i l’Andrea, del tipus: “Allò que abans es tolerava com un acte de normalitat, que és que a tu et cridessin per fer una cosa, doncs ara, al segle XXI, que et cridin quan et manen potser no es tolera…”.
Vol dir que ja no s’entenen certes formes d’exercir el poder…
És que jo estic molt a prop de la gent com l’Andrea Ros, perquè forma part de la joventut que està creixent ara. I no podem pretendre anar contra els temps. Potser avui la idea de “m’ha cridat perquè és el director” es percep com “per què coi em crida per dirigir-me?”.
Deia abans que treballa en dos projectes teatrals. El primer és “Dolors”, per al Lliure. I el segon?
El segon és una producció de l’autor anglès J.B. Priestley. És una obra inèdita a Catalunya que es titula “Això ja ho he viscut” i que va sobre el tema del “déjà vu”. En seré el director i la presentarem el juny a la Biblioteca de Catalunya.
Hi haurà la Sílvia Bel, la Míriam Alamany i en Carles Martínez.
A aquestes alçades de la seva carrera, què ha de tenir un text perquè decideixi portar-lo a escena?
Doncs he de tenir la sensació certa que aquella obra m’hauria agradat escriure-la a mi… Perquè jo sóc autor, més que director, encara que dirigeixo més que escric… I a part sempre dic que dirigir, per a mi, és la meva escola d’aprenentatge com a autor.
