No sé si mai arribarem a conèixer la magnitud de la pèrdua que ha representat per a la ciutat i comarca la desaparició de Caixa Terrassa i, en general per al país, la resta de caixes d’estalvis. Seria interessant poder-ho quantificar en termes econòmics, tant pel que fa al suport a les empreses i el comerç, com en reducció de les inversions en obra cultural i social. I, és clar, saber-ne la pèrdua de llocs de treball directes i indirectes. Tot això, sense comptar que també caldria passar comptes amb els veritables responsables de la seva desaparició, cosa que es veu només a cop d’ull, veient qui n’ha tret profit. Llàstima que les caixes no tenen qui les plori!
Tot això ve a tomb perquè precisament aquesta setmana hem conegut dos fets que tenen a veure amb aquella desaparició induïda i precipitada. D’una banda, una de les entitats més beneficiades -d’aquelles que van portar la seu fora de Catalunya- acaba d’anunciar que compta tancar 821 oficines urbanes a Espanya en tres anys, gairebé 2 de cada 10. I això sense tenir en compte que, des de 2014 fins ara, ja n’ha tancat un altre 17 per cent. Naturalment, tot això ho fan per bé de clients, empleats i societat en general, amb qui suposo que ja fa temps que "parlen".
L’altra notícia va en una línia semblant. L’altra entitat beneficiària de la caiguda de les nostres caixes acaba de presentar el seu nou model d’oficina. Seguint allò que és tendència -una paraula de moda per parlar de la moda sense que es noti tant-, volen que anar a l’oficina bancària es converteixi en una "experiència única". És a dir, el mateix que passa amb els automòbils que ja no són per desplaçar-se sinó per emocionar-se, o quan et poses perfum, que és per extasiar-te i no per fer olor. Oficines, doncs, com grans sales d’estar de disseny o halls d’hotel de luxe, on no es toquen els diners -ai, ecs!- i on el suport tecnològic simula processos impol·luts, nets d’interessos crematístics.
Tothom sap que la gran crisi de la banca, agreujada per una mala gestió -del Banc d’Espanya i els grans executius- i pagada trinco-trinco pel ciutadà normal i corrent, l’ha posat al final de tot de la llista de les institucions desprestigiades. Això és així a totes les enquestes que es fan, però concretament, a la segona onada del baròmetre del CEO d’enguany, la banca aconsegueix un trist 2,35 sobre 10, una mica per sota de l’Església (2,52) i només una mica per sobre del govern espanyol i la monarquia, que aconseguien un 1,89 i 1,74, respectivament. I només ha faltat la col·laboració del Tribunal Suprem amb la seva maniobra -perdó, volia dir sentència- sobre les hipoteques per acabar-los d’enfonsar.
Davant de tot això, la banca "es reinventa" posant-se una pell de xai al damunt en forma d’oficines boniques, per anar-hi a fer tertúlia, prendre cafè i a fer-hi experiències úniques. Per a tothom? No, és clar. De fet, tanquen oficines i les que queden, espaioses i solemnes, fan tant de respecte com quan s’anava a fer la visita al Santíssim: només hi entraran els molt "creients". Però la majoria de clients s’han de conformar a tenir experiències úniques cada final de mes consultant el saldo del compte des del mòbil, o fent operacions als caixers d’última generació, amb els que aviat podràs fer una encaixada de mans personalitzada després de pagar la multa. Això, per no esmentar la pràctica de canviar-te el director de l’oficina -perdó, volia dir l’assessor de confiança- cada dos per tres. Anem ben servits!
