És evident que hem passat d’una assistència primària de primera divisió a una de segona, amb tendència a baixar a tercera. Això, ho viviu a les ciutats, però molt més en pobles petits, on els serveis mèdics són fonamentals, per la doble condició d’atendre els usuaris i donar la sensació de seguretat, a tots plegats.
A cada servei que perdem, perdem un tros de la vida quotidiana. Ens va passar amb el tancament de l’única oficina bancària, i de l’únic caixer automàtic, i no volem que ens passi amb les escoles, i encara menys amb l’ambulatori o consultori mèdic, com li diem, per aquí.
A cada reunió d’alcaldes, o amb responsables de Sanitat, insistim a mantenir els serveis actuals, justificant-los en l’elevat nombre de persones grans, en l’increment de població durant les vacances i especialment a l’estiu, quan hi afegim campaments i persones en els tres càmpings i quatre cases de turisme rural.
Prova de la gran importància que els donem són les inversions, en local, manteniment, equipament i renovació d’alguns aparells que haurien de ser pagats per l’ICS i, en canvi, es paguen des de l’Ajuntament per mantenir el nivell de qualitat.
Dit això, entenem i donem ple suport a la vaga d’aquesta setmana, perquè la precarietat i escassedat de personal i material han arribat a extrems mai imaginats. Fa un parell de dies, vàrem comprar un petit aparell, per noranta euros, per evitar fer esperar la gent, o que l’haguessin de portar de Berga, i tornar-lo, per no tenir partida per facilitar-ne un a cada poble. És un exemple, al qual, podria afegir-ne uns quants més.
Així no es pot treballar bé, ni amb perspectives de futur. Falten professionals en determinades especialitats, començant per pediatres, però en molts altres àmbits, i els informes que rebem sobre metges i infermeres que han marxat cap a terres, més o menys llunyanes, demostren que s’ha deixat desmantellada bona part de les plantilles del país.
A què juguem, doncs, des del govern de la Generalitat? Si algú creu que imaginant repúbliques val la pena perdre les competències i finançament de l’autonomia que teníem anem per mal camí.
I és que la precarietat de mitjans i el caos organitzatiu no són cosa només de Sanitat, també ho podem veure en un altre departament estratègic, com és Ensenyament, o en un altre de vital, com és Interior. I afegits a tots ells els pobles petits es troben abandonats en ajuts, per mantenir serveis bàsics, com són els camins, dels quals ja vaig parlar la setmana passada.
Un govern no pot estar parat, paralitzat o en batalla permanent en el seu interior, per no saber cap a on anar o què fer. Els qui seguim l’actualitat diària veiem la gran possibilitat de tenir pressupostos generals, per a l’any vinent, en els quals hi ha partides importants per a Catalunya. Qualsevol govern responsable ha de ser pràctic i eficient, i resoldre les necessitats de la gent. Ara i aquí, el tema de la sanitat és de vital importància, i no podem esperar temps millors. En els darrers anys, visites que es planifiquen en qüestió de dies o, màxim, setmanes han passat a esperar mesos. El mateix passa amb analítiques, operacions o qualsevol altre acte mèdic. I per als de pobles petits, cada pas requereix viatges a fora, esperes i retorns complicats. Per això, donem suport a una vaga que ha de servir per sacsejar consciències i fer moure el govern, per trobar-hi solució.
I sobretot evitar noves retallades de personal. Es més, cal recuperar plantilles perdudes, en els darrers anys, que permetin tenir professionals de cada especialitat, per arribar no solament a la gent de ciutat, sinó a cobrir tot el territori. No volem ser ciutadans de segona, com ja ho som, en molts àmbits.
* L’autor és alcalde de Borredà
