Demà, divendres, farà vuitanta-tres anys que ens va deixar en Fernando Pessoa, un gran escriptor portuguès. Tot i no figurar al que en diríem “top ten” dels més llegits, voldria destacar-ne especialment la seva vessant poètica i periodística. En el benentès que som davant d’una de les figures literàries més rellevants del segle XX.
Com que va viure bona part de la seva joventut a Sudàfrica, val la pena incidir sobretot en el seu lligam amb la llengua anglesa. A la seva vida laboral, feia de traductor i, com a hobby, componia poesia. A causa d’una cirrosi hepàtica, va morir als 47 anys. En plena infantesa, s’havia quedat orfe (de pare) als 5. La seva mare es tornà a casar amb un almirall de la marina, fet que comportà que emigressin a Durban€ Allí, la mare anava de bòlit, atenent alhora els altres fills del padrastre. En Fernando s’aïllà i això comportà que adoptés una certa actitud introvertida. Essent la ciutat colònia britànica, el contacte amb l’anglès li provocà una forta influència per part d’en Shakespeare, Lord Byron i Edgar Allan Poe, entre d’altres. Arrelat en una forta personalitat, val a dir que tota la seva obra mostra una gran fondària. A tall de tast, em prenc la llicència de citar algun dels seus enunciats més genials:
— “La majoria pensa amb la sensibilitat. Jo, però, sento amb el pensament.”
— “El bé és un mal necessari.”
— “La música, la llum de la lluna i els somnis són les meves armes màgiques.”
— “L’alegria és la forma comunicativa de l’estupidesa.”
Amb aquest breu recull, crec que deixo prou certificat allò que deia d’ell. El darrer text que va escriure fou exactament aquest: “I know not what tomorrow will bring / no sé pas què em depararà el demà”€ Massa sovint ens deixem engolir pel ritme trepidant de la societat actual. No sabem conrear estones de meditació. Justament per això -amb aquest autor de mirall- faig un cant a la ponderació i a la pausa.
M’ho intento aplicar a mi, primer de tot. Si més no perquè -tal com diu l’adagi- “una cosa és predicar i l’altra, donar blat”.
