John Gast fou un pintor que va néixer a Berlín (1842) i va morir a Brooklyn (1896). La seva carrera pictòrica es va desenvolupar als Estats Units i l’obra més emblemàtica es coneix amb el títol d'”American Progress” (1872). Es tracta d’una peça cabdal per entendre l’avenç dels colonitzadors cap a l’Oest americà i la rúbrica inqüestionable sobre quin havia de ser el futur de l’home blanc en la conquesta de noves terres i la persistent expulsió de la població nadiua de tota mena de boscos, terres i fèrtils paratges. L’obra d’en Gast esdevé una colpidora explicació visual de com es va produir l’avenç ja fos a peu, a cavall, amb diligència o per mitjà de la màquina de fum que representava el ferrocarril. La referència a la fugida dels indis davant d’aquella allau invasora no deixa cap mena de dubte de com es va portar a la pràctica aquella imparable ocupació. L’obra d’en Gast és una clara al·legoria a la teoria del destí manifest que justifica, sota una legitimació divina i paranoica, el compromís d’una expansió des de les costes de l’Atlàntic fins a les del Pacífic.
Aquesta pintura és un capítol clar i contundent del foragitament que patiren les nombroses tribus índies al llarg del segle XIX. L’article no permet de cap manera, malgrat un esforç de síntesi, fer una acurada i fidel descripció d’un munt de fets i salvatjades que es varen produir a banda i banda del Mississipí. Malgrat tot no puc descuidar la llei sobre la retirada dels indis signada pel president demòcrata Andrew Jackson l’any 1830 i la consegüent diàspora del poble cherokee amb el que es coneix històricament amb el nom del Camí de les Llàgrimes. La població d’aquests i també dels seminoles es va reduir de forma considerable (70%) a meitats del XIX. Després vingueren els acords de Fort Laramie (1851), on es posava en marxa la política de crear reserves indígenes en el marc d’un pla sistemàtic de reduir el seu espai i les possibilitats de maniobra. Per descomptat que amb aquesta pinzellada sobre la història d’Amèrica no em puc deixar la massacre de Wounded Knee (1890) a l’estat de Dakota del Sud (1889). Els fets del 29 de desembre foren un veritable acarnissament contra la població dels indis lakotes dins la reserva de Pine Ridge. Un fet absurd va donar pas a un terrible aniquilament d’infants, homes i dones de totes les edats dins d’un embogiment dels soldats del 7è Regiment sota el comandament del coronel James Forsyth. La massacre de Wounded Knee és una de les pàgines més tràgiques i perverses d’aquell sistemàtic genocidi que va patir bona part de la població nadiua en terres americanes al llarg de moltes dècades. Em sap greu però el senyor Borrell s’equivoca de totes totes amb les seves declaracions sobre el tema. Hem perdut l’enteniment. Ja fa massa dies que estem escoltant autèntiques barbaritats per part de diferents representants de la classe política sobre alguns fets i moments històrics. La història d’Amèrica sembla ser el destí de moltes d’aquestes bajanades. Cal dir prou davant de tanta infàmia i desconeixement.
