Portem un dels anys de més pluja en dècades, i encara no hem arribat a finals d’any. Les imatges que es veuen de les destrosses en pobles i grans ciutats no reflecteixen els danys, en un dels elements clau, de vida, en el món rural, com és la xarxa de camins públics.
Cada municipi rural té dotzenes de camins, que connecten les diferents cases de pagès, les granges, els magatzems, les cases rurals… i tota mena d’edificis i instal·lacions vitals per guanyar-se la vida, i continuar fent de pagès, ramader, formatger, hostaler…
Aquesta xarxa de camins, vitals per a la vida, és igualment vital per poder arribar a zones d’incendi, quan la climatologia canvia i resseca el país. El manteniment d’una xarxa tan extensa (en el meu municipi tenim 34 camins públics, amb un total de 80 km) suposa una despesa, impossible de cobrir amb les finances municipals, d’aquí que insistim, any rere any, en una solució a llarg termini.
És cert que la Diputació de Barcelona, des de fa una vintena d’anys, va ser conscient d’entrar en aquest terreny i facilitar ajuda als petits municipis, confeccionant PPI (plans de prevenció d’incendis) que renovem cada quatre anys, amb unes previsions d’inversió, en els camins, considerats estratègics, per arribar als punts més neuràlgics del terme municipal. Ara bé, resolta una part dels camins, en queden molts d’altres que necessiten inversió i no la reben per falta de recursos. Antigament, tant la Generalitat com el Govern Central oferien ajuts importants per al manteniment i millora d’aquests camins, però la inactivitat total de la Generalitat, a dia d’avui, i la descoordinació amb el Govern Central fan que les antigues ajudes hagin desaparegut, amb les conseqüències que vivim, a data present.
Per on passa la solució? La que defensem molts alcaldes passa per garantir unes aportacions de les altres administracions, de forma regular i proporcional, a la grandària del terme municipal. La Diputació ja fa el seu esforç, amb les aportacions, lligades als PPI, per tant, aquesta és una administració que compleix. Pel que fa a les dues restants, Generalitat i Govern Central, considero que la millor solució passaria per establir convenis plurianuals mitjançant els quals es podés comptar amb uns imports a l’entorn dels mil euros per quilòmetre quadrat de terme municipal, o en funció dels quilòmetres de camins públics existents.
El tema és que cada any s’han de poder reparar i condicionar tots els camins que porten a cases de pagès habitades o en activitat permanent, en primer lloc, i tot seguit aquells altres camins que condueixen a cases habitades esporàdicament o que fan altres funcions, lligades al món rural. I és que tenir un camí d’accés digne és fonamental per continuar vivint fora dels nuclis urbans.
Aquestes aportacions externes no solament es justifiquen estratègicament per arrelar la vida, a nivell territorial, sinó que tots aquests camins estan fent altres funcions per a les quals no estaven programats com són rutes de vehicles 4×4, quads, motos, BTT o senderisme, pur i dur, que en aquest cas no malmet els camins, però sí que ho fan els vehicles, sobretot quan hi passen després d’haver plogut.
En resum. A tots els excessos vistos en imatges, a pobles i ciutats, no oblidem les destrosses en multitud de camins rurals, que són els carrers que comuniquen els nuclis urbans amb la gent que viu en el món rural i que tenen el mateix dret que la resta de ciutadans a tenir una via d’accés, en condicions raonables. I aquestes condicions els ajuntaments no les poden garantir si no disposen d’importants ajuts de la resta d’administracions. Fa anys que en parlem, però el tema continua pendent de solució.
* L’autor és alcalde de Borredà
