Avui fa divuit anys que una banda de poca-soltes es va carregar n’Ernest Lluch. ETA l’assassinà justament perquè era un home de pau. A més d’ésser qui va establir i garantir la sanitat pública, gratuïta i universal. Era una persona oberta al diàleg, que estimava els bascos i Euskadi. Parafrasejant en Bertold Brecht, avui més que mai em permeto la llicència de transcriure una citació seva: “Els vençuts d’avui són els vencedors de demà”.
Fa uns dies, el president de la Generalitat va tenir la idea d’entrevistar-se amb el lehendakari. Encara, a hores d’ara, no sé encara què se li va perdre per aquells verals. Li agrada molt posar normes, malgrat que ell sempre va al seu aire. De ben segur que faria bé de prendre, entre d’altres, l’exemple de l’Ernest. Per moltes i variades raons que durien serenor i claredat al futur del nostre país.
Escric aquesta columna el mateix dia que Barcelona ha retut un sentit homenatge a na Montserrat Caballé. L’ampul·lositat d’un acollonant “Rèquiem” de Verdi ha retronat a la catedral de Barcelona. Recordo un altre “Rèquiem” brutal -el d’en Gabriel Fauré, que encisava el nostre personatge- a la catedral de Donosti, interpretat per l’Orfeó Donostiarra i retransmès (en directe) per “Catalunya música”. Demà, dijous, se celebra la festa de la patrona de la música, en majúscules (santa Cecília). Aquest art abasta un munt de vessants que enlairen l’esperit, commouen el cos i refermen els lligams d’unió entre els pobles. En aquest sentit, harmònicament no s’afinen els acords quan hi ha un diàleg de sords. En Quim Torra fixa la negociació amb els partits com a objectiu, quan ha d’ésser eina d’arranjament.
A banda del record emocionat envers la figura d’en Lluch, no puc entendre una notícia que he conegut fa pocs dies: com és possible que rebrolli la ultradreta política amb un partit com VOX, presidit per en José Antonio Ortega Lara?.. Em permeto remarcar que aquest antic funcionari de presons va patir un segrest -per part de la banda terrorista- de cinc-cents trenta-dos dies. Un cop passats més de vint anys d’aquell fet, què l’ha dut, però, a l’altre extrem de plantejar una via tan oposada a les tesis de l’exministre socialista? No anem bé. Malgrat que plantegi una certa quimera, tant de bo que sorgeixin figures polítiques de la talla del mateix Ernest!
