Opinió

I ens pensàvem que érem immortals

Amb la proliferació de les noves tecnologies molts són els missatges escrits o audiovisuals que fan referència a aquesta impostada filosofia de vida que té a veure amb el “carpe diem”, amb pren el timó de la teva existència i amb el fes tot allò que el cos et demani perquè això són quatre dies. És allò tan comentat del mestre Rubianes d’anar guardant els diners per quan arribem a la jubilació, serà aquell moment en què estarem en disposició de gaudir de la nostra vida amb sexe, beguda i rock&roll. Tothom s’apunta a comentar, només comentar, aquesta filosofia de vida tan “hippy” i viscuda per tal de ser persones que fan més cas a les seves il·lusions, passions i somnis que no pas a la seva consciència, però la veritat de la qüestió és que la majoria de persones acabem entregant-nos a la veueta interna que marca una trajectòria vital molt més acceptada i prudent que l’atordidora disbauxa de les emocions.

Hi ha pocs valents que escolten el seu interior i fan de la seva vida allò que desitgen. N’hi ha molts que pensen que la vida és una cursa patrimonial a veure qui aconsegueix tenir més possessions i són feliços veient com s’incrementa el saldo del seu compte corrent. D’altres passen per la vida lluitant per assolir càrrecs de responsabilitat que els donin prestigi social i econòmic. Ens passem la vida volent tenir una casa gran i quan la tenim gran ens adonem que a les cases petites hi ha menys feina i moltes vegades molt més caliu.

La vida és allò que anem gastant mentre ens perdem en lluites de poder i diners o bé d’egos i responsabilitats que ens allunyen del veritable sentit del viure. De joves ens preparem, en el millor dels casos, per poder ascendir al més amunt possible. Sense adonar-nos-en ens trobem a la meitat de la cursa havent invertit molt de temps a ser quelcom a la vida deixant l’essència de la vida mateixa de costat. Quan perdem el temps mirant al cel ens sentim culpables perquè podríem estar fent quelcom de profit i així una vegada i una altra.

Passejant pel món coneixem persones que han apostat per viure, a costa de no tenir gairebé res, però són felices perquè tenen amor i llibertat en les decisions que prenen. Persones que van adonar-se que això de viure tenia molt a veure amb poder gaudir del temps segon a segon, fent a cada moment el que el cap i el cos els demanaven i no el que la consciència els traslladava.

Van ser valents i van veure de seguida que la vida era finita i no pas eterna, que tot el que passava tenia data de caducitat i que al final ningú es quedava i ningú s’emportava res del que havia acumulat.

Al final ningú es queda, tothom marxa, tot i que hi ha persones que amb la seva actuació es pensaven i es pensen que som immortals.

* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com

To Top